.

.
"Se xean as augas da fonte,/ eu direi que fale Novembro por min".

Romance de Novembro
Xabier Cordal - Luar Na Lubre.
.


.

.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Tenim un nou parc a Sant Rafael, una glorieta en diuen...


Ontinyent, a dilluns nou d'octubre de 2017.

Doncs bé, Nou d'Octubre i ja ha parit la burra: tenim un nou parc a Sant Rafael. Digem-li parc, digueu-li "glorieta" com apunta el gloriós Ajuntament... El rectangle aquell de terra que ocupava tants anys fa la casa de Matacabres, ha quedat urbanitzat. Ara, l'avinguda (és un dir) de Colom i els carrers de Sant Rafael, l'Orútjol i les Trebanelles clastren un espai verd (tirant a marró hui per hui), vora el col·legi "Rafael Juan Vidal /La Solana", el Centre de Dia i l'Ambulatori. Ara hi ha molt de lloc per aparcar, molt de fanal i molta costera tapada amb teles ocres. Si el manteniment que hi fa l'envejable Ajuntament és igual com el del Parc de Sant Rafael, que es troba al costadet, anem aviats...

Veus?, els més afavorits, els meus pares, que ja no els taparà la vista cap construcció i continuaran rebent el solet de ponent per les vesprades...




I a casa d'ells que me n'he pujat per tal de contemplar la inauguració. Que per tenir perspectiva, les coses s'han de veure des de les alçades...

Els primers que han pres la paraula han sigut els regidors senyors Presses i Corregudes. A les set del dematí, en dia festiu, han fet treballar els operaris, vinga a retirar tanques i acabar detalls, i regar i tot això... Una obra feta tan espai, ha calgut espavilar-la a última hora... Potser per això la terra premsada que limita amb les voreres ha començat a saltar. I en les cordes que han tensat perquè la xicalla puge a l'engronsador que aprofita la diferència d'alçades, ha tocat tirar de manta (com mostra la foto inferior) perquè el "terra" s'esgola... Han agraït la paciència a la gent del barri i han donat per oberta la instal·lació; i fins a més vore...




Fora de tot això, un servidor sí que està satisfet. La de jocs i aprenentatges (i hòsties) que recorde en eixos bancals. Són aquells que em contaven de menut que eren on es tirava l'orútjol després de premsar el raïm (que acabà donant nom a un camp de futbol i un equip que jo no vaig arribar a conéixer), i que es desfeien davant els nostres ulls plorosos, tragant-se ametlers i oliveres, en aquelles pluges del 82 que deixaren al descobert aquella conducció d'aigua sobre la qual jugàrem tant després... I feren carrer per fer el desitjat parc, que no es pareixia en res als plànols que havien promés i que ha acabat com ara està, que fot tanta pena per la desídia dels distints i admirables Ajuntaments que han anat succeint-se. I després ha estat abocador de runes diverses, aparcament... I ara es presenta diàfan, un jardí per passejar i seure a l'ombra d'uns arbrets que trigaran moltíssim a fer ombra...



La comitiva ha arribat a hora horada, passada la de dinar de dia de festa. Entre la poca publicitat que s'ha fet i això de la manduca, he contat exactament 112 persones allí "fent bulto" quan parlava l'alcalde. I tantes d'elles eren part del seguici polític, i els càmeres, per suposat... Quan han pogut, i sense escoltar el batle, veies com uns i altres anaven fugint amb presses, fins i tot aquells que calia que escrigueren la crònica perquè n'és la seua obligació..., he, he..., fotos tinc que ho testimonien. Però preferisc passar-te les de l'alegria del moment, la llum del sol i la gent jugant sobre teles que, per a què si a sota ja hi ha terra...?




Les paraules de l'alcalde han estat molt sentides: "Insigne villa, en quien el cielo santo derramó a manos llenas sus bondades..." i tot això i allò. Que què vos esperàveu? Abans que començara, i parafrasejant respectuosament les nostres precioses Ambaixades morocristianes, he estat a punt de cridar jo des de dalt "¿Qué nos querrás decir? Ya lo sabemos: Que tu rey, que tu Dios y que tu patria...".

Ara bé, quan ha soltat que la presidenta de l'Associació de Veïns de Sant Rafael ha estat la quarta arquitecta de l'obra, i més encara, la vigilant de la mateixa, se m'ha ennuvolat el dia...



Quan els polítics estan acostumats a les flors i violes de testet o cossiol que paguen a pleret en els mitjans de comunicació que controlen (només cal veure el publireportatget que ha aparegut a cert periòdic on no veuràs foto del parc, no...) —i com ho fan amb la cultureta subvencionada, com amb tantes altres coses que els convenen a ells i a nosaltres ens converteixen en poble mesell— una broma com esta pot ser una arma de doble tall. I ho ha estat. 
El trobar-se ciutadans conscients de ser ciutadans ara mateix deu ser-los sorprenent, fins i tot traumàtic! Només cal repassar els continus "berlinxes", que diu una veïna meua, que tenen amb l'Associació de Veïns del Llombo! 
Modesta Pastor, presidenta dels Veïns de Sant Rafael, i el seu equip, han obrat amb estima al seu barri, no com abans quan els polítics prometien fonts de ceràmica que mai no arribarien a existir perquè callaren i pegaren cabotada... 




Això sí, l'alcalde ha parlat després de Modesta i la seua resposta potser haurà estat inspirada per les paraules d'aquesta dona lluitadora. No sé si duia res preparat, Modesta. Coneguent-la, segur que no... Però ha soltat un munt de veritats que m'han somogut a mi i tot... Era el moment precís i el lloc adequat... Les coses, a la cara! A la llum del dia i amb els taquígrafs veïnals. Ha estat protocol·lària , i agraïda, amb els regidors que han intervengut i l'altíssim Ajuntament en ple (i per la seua disponibilitat, a la qual, creiem, obliga el càrrec, no...?). Però ha sigut posar-se a reconéixer també els regidors Presses i Corregudes, que la cosa ha anat posant-se fosca pels encorbatats. Què va a dir una dona responsable sinó enumerar els greuges? Doncs parlarà de l'evident abandó del barri, de l'estat vergonyós del parc veí, de la tómbola enganyosa que és el programa "Ontinyent Participa" —o com es diga— en què els veïns proposen actuacions, tot esperant que la que proposaran ells d'adaptar el parc a les necessitats comunals tinga més sort... No s'ha tallat, i cada i tenia el seu punt en son discurs; i curt que ha fet, encara...

Ha estat acabar ella i, els meus pares i jo, sorpresos per la seua sinceritat (no esperàvem d'ella menys, tampoc) ens hem plantat de les cadires i l'hem aplaudida...




Au, ja tenim parc, rotonda quadrada, glorieta, com et vinga bé anomenar-la... La passejarem, que per a això està...