.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


dimecres, 2 d’agost de 2017

Hi ha qui s'ofén en respirar...




Ontinyent, a dimecres dos d'agost de 2017. Cabanyoles de Setembre.

Observe que cada vegada més gent s'ofén amb qualsevol cosa que escrigues només que incloga un mínim comentari crític. Fins i tot quan no hi ha cap intenció crítica al darrere, però el lector ofés, o propens a ofendre's, albira que hi ha cap cosa que no quadra en relació a la seua captació de la realitat personal, la seua consideració. O encara pitjor, a la seua voluntat o interés privat...

És com si estigueres obligat, cada vegada que escrius d'algun tema o d'altre qualsevol, a realitzar un publireportatge gratuït, per suposat, i de lloança, on les banalitats tòpiques tapen allò que realment puga ser, o no... O no perquè no cal oblidar —que s'oblida—que qui escriu, i vol fer-ho enraonadament, ho fa des de la pròpia subjectivitat i, per tant, sempre en nom propi. És clar que de vegades, i de manera agosarada, deixem la cautela a banda i després ens poden ploure crítiques, des de qualsevol costat. Tot dependrà de la intensitat de la ponderació que fem, de la mateixa crítica. I de la voluntat d'ofendres de l'ofés.

I és que hi ha cada vegada més pells fines que s'ofenen per minúncies, o per interés parcial... És també normal en veure com va això de la societat nostrada, pura mediocràcia. Això fa que, cada vegada també, canse més escriure. Escriure significa opinar —vulgues o no—, atrevir-se a dir, i eixe dir i eixe atrevir-se no sol fer-se mai des del bonisme pilota, no deixa de ser això pagar cert sou, o fer per cobrar-lo. Jo preferisc el meu anar fent, un anar anant que xocaria massa amb les componendes que poden usar-se per fer variar la voluntat escriptora. No m'entendria jo: estar a sou de ningú?, ni tant sols de l'amistat, que fa temps vaig jurar desterrar la hipocresia. Per això, en escriure, em dic a mi mateix i dic des de la meua pròpia irresponsabilitat: el que m'és blanc, m'és blanc; ja procure abans d'escriure i escrivint de provar a reflectir tonalitats i textures d'aquest blanc que mai no pot ser només això.... Si fos responsable, em limitaria a publicar fotografies, i encara hi ha qui se'n doldria de com l'he tret de mal, simplement perquè té en son inconscient que sempre ix bé... 

Val. Ho he pensat moltes vegades tot això. Seria més pràctic no escriure, i menys com ho faig jo per ací, despullant-me tan sovint emocionalment... Però tot és una falàcia, i jo també. No hipòcrita, sí falaç. Qui pretén conéixer-me a través dels meus escrits, saber-me, controlar-me, ho té difícil perquè tinc ben apresos els ets i els uts de l'ofici. I el que es veu per ací de mi, no t'equivoques, és només allò que jo vull que es veja. Sóc un personatge més que té ben clar que seguirà a la seua mentre hi haja algú que es complaga de llegir-me. El com sóc realment ho deixe pels qui amb mi comparteixen el dia a dia, i tampoc. Són tants els papers de l'auca que ens toca interpretar...

Així que qui s'ofenga, dues feines té: ofendre's i desofendre's amb un mi teòric o amb els meus escrits carregats, cada dia, de múltiples lectures i interpretacions. Igual seria millor analitzar, si es troba atacat, per què ho dic i, en cas de ser plausible, posar solució a allò que no quadre... Però això només és feina de savis, i els savis diuen que no s'ofenen fàcilment, miren com s'ofenen els altres... A mi, tant se'm dona, l'ofensa, la saviesa, els quadraments... I com que aquesta és ma casa, qui no vulga entrar, que no entre... Qui vulga, sap ben bé que sempre l'espere amb una misteleta a la taula, en estiu, i al tendur a partir de Tots Sants...

I en aquesta línia, i en bastants d'altres que em serien molt interessants de comentar, és que he decidit que, des d'ara, encara em limitaré més en els meus escrits "públics", tot i fent-los més meus... Tot allò meu que no vaja o no puga anar signat directament per la meua persona, i amb el meu nom, no serà escrit.