.

.
"Se xean as augas da fonte,/ eu direi que fale Novembro por min".

Romance de Novembro
Xabier Cordal - Luar Na Lubre.
.


.

.

dimecres, 16 d’agost de 2017

A Dénia, aplaudint el Vell Montgó...


Dénia, a dimarts quinze d'agost de 2017. (L'Assumpció de la Mare de Déu i les Cabanyoles de Maig, tornada...)

Si m'haveres dit que aquests dies arribaria a veure una entrada morocristiana, no m'ho crec. I si m'assegures que seria a la capital de la nostra taifa, menys encara... Però clar, les coses són com són, i si Paco em diu que m'apunte a veure com desfilen amb "El Vell Montgó", com vols que falte al convit? A la fi, pensaré que tenen raó els qui diuen que no m'estic quiet, amunt i avall de qualsevol geografia festivolenca... Doncs, no sé... 

I és que s'acumulen històries... La primera i la causa del mateix viatge: resulta que l'any passat, la filada dels Templaris de Dénia eixiren desfilant amb una marxa cristiana basada en "El vell Montgó". Ho vàrem veure per l'internet, Paco s'emocionà que és cosa de només poder saber-ho a partir de l'emoció que sentírem tots els qui ens el reverenciem a ell i ens estimem la cançó. A crits que la cantaven... Enguany que duen la Capitania Cristiana, ja van fer-li un homenatge a Paco fa poc (que per això va tocar retardar l'homenatge que li feren a Ca Pinet d'Alcalalí...). I van avisar que tornarien a fer-la sonar a l'entrada... I allí que anem... Ricard i la dona, un servidor, Mireia i Arturo i Pepa i Paco, tots allí asseguts al passeig del Marqués de Campo... Quin moment més especial... Paco rememorant-me tot el que Dénia és per a ell, fent-me remarques històriques interessantíssimes. Quina vesprada, xe... La primera, la de les amistats que s'apropaven per saludar-lo. Allò era un degoteig d'estimes...




No contarem què vàrem fer amb el casc d'aquest sant home perquè això queda dins de l'anecdotari més intimista. Però apuntarem que també hi hagué visites polítiques. Ací, Paco rebent la salutació del Senyor President de les Corts Valencianes i amén.



Nosaltres, a la nostra, fent broma amb el tema de les dobles cadires, i, sobretot, del barret de Paco... Eh, Pepa? Perquè sota els plàtans falaguers on no sents mai passat el temps s'estava mitjanament bé, sobretot quan alguna brisa es dignava a pujar. Tant prop del mar i tanta calda... Però en els llocs i les estones de sol, et fonies...


I res, que la cosa comença puntual, i ràpida... Poc conec presencialment els moros i cristians de la Marina. Fóra dels de la Vila Joiosa, m'he apropat ben poc... M'agradà la rapidesa i la pulcritud. Que en tres hores no arriba passaren tantes esquadres, ballets i altres galindoines dignes de veure... Ja signava jo per a qualsevol altra entrada de les que em conec i ja no freqüente, entre altres coses, per l'absoluta pesantor.

Es feu d'aplaudir, l'entrada. Però hi ha trampa. Nosaltres no paràrem de sentir emoció, a cada detall que els festers desfilants, sobretot els caps d'esquadra, tingueren amb Paco. Hi ha qui arribà a deixar-se la formació per besar-lo... Xe, com si Paco fos el mateix Montgó..., per a què dir més?!




I en un iàmbic, arriba el moment que Paco no oblidarà mai, i els allí presents tampoc... Avança, cantant, l'esquadra acompanyada amb el Montgó tan vell... I quan el cap és a la nostra alçada, s'engenolla, s'agafa dels genolls de Paco i comença a cantar... "Mera", que mentre ho escric, tornen a erissar-se'm els pèls del braços...
Ah estat!!!!

Paco, i tots nosaltres, ben agraïts al seu pas, trencant-nos les mans en aplaudir-los...


I la Capitania dels Templaris que continua, tan dignament....


I des de poques esquadres no hi havia una salutació, un somriure, un detall envers Paco...


L'entrada, preciosa, de veritat... Amb allò millor del què ha pogut veure's en els darrers anys a Alcoi, Ontinyent o Cocentaina...


I vinga les salutacions...


La gran carrossa del drac que feren els del Llombo d'Ontinyent per a Alcoi, lluí espectacularment amb el senyor Capità a sobre, sota aquell preciós cobricel vegetal, l'esponerós dosser... 



I jo feliç també... Resulta que és com si haveren anat al meu poble i l'hagueren dut a la capital tàifica... Les dues bandes més populoses, les carrosses, els ballets... Jo no parava d'explicar-li a Mireia, "mera", aquesta marxa també és del meu germà, he, he... Per cert, al·lucinat amb la interpretació de la Unió ontinyentina del "Xabat" amb la capitana mora. Memorable... Tant com ho fou "L'entrà dels Moros" amb la Primitiva alcoiana... Veus? Del bo, el millor... I sense estridències, ni necessitat de cansar-nos dient allò tan repetit del nosaltres som els millors que tant ha arribat a esgotar-me.




Clar. Com no vols que un servidor, sense elements distorsionadors amunt i avall, disfrute fotografiant?




Molt bonica la manera ràpida de desfilar, amb els caps d'esquadra animats, de moviment ràpid però elegant, gens amanerat ni exageracions. Molta dignitat.




I una cosa que m'ha sorprés en pensar-la. Ací tens el vestit aquell tan bonic de l'any passat d'Alcoi, que no vaig veure, i els tants ballets ontinyentins que no he vist... I ara els veig, temps després de l'estrena, coneixent alguns detalls o la imatge global... I ara, per a mi, com per a qualsevol espectador no avesat ni capficat en aquestes històries, és tot ben nou. Ho assaborisc, i ho assaborisc amb gana, amb golafreria i tot...



I jo, vinga a gastar de càmera. L'espectacle, ho he dit ja?, ho mereixia de totes...




I en cert, algunes esquadres han arribat a impressionar-me, com aquesta de sota, dels Hospitalers. Al·lucinant el vestit negre, senzillíssim, i la uniformitat... Bé que els vaig aplaudir...



Una animació ben aconseguida... Els turistes holandesos que hi havia al darrere nostre —abans que passaren els de les cadires i com que no s'havien retratat, els tocà fugir—, se'n feien creus...!


Jo, a la meua, feliç de poder jugar amb les imatges...



I Paco, mentrestant, contant-me coses boniques que no sabia, històries que em meravellaven... Com s'enteren al meu poble d'a quina comparsa va estar a punt d'eixir l'home, i qui li pagà el vestit, quan xiquet, van a...
I mentrestant, més carícies en forma de salutació...



Veus el què et deia, he acabant admirant el treball fester que fan les empreses del meu poble. Algun dia preguntaré, ara que ja no som tèxtils, quin és el tant per cent del PIB local, això del treballar per a la festa...


I ací, conduïnt la carrossa de la Capitana Mora, el meu fillol, Ivan (no en tinc altre...).
Ben guapot.


I la Capitana Mora, sobre un ocell quasi de porcellana, avançant elegantíssima...


I en anar acabant tot, Paco que rep la visita del senyor Capità Cristià...


I va acabant-se tot, sent encara molt prompte... Si no fos per la calor, que enguany és extremada allà on anem... Però això d'anar cantant les marxes clàssiques amb Paco, i veure'l en la seua vertadera salsa, disfrutant de valent amb tot allò que davant tu desfila i que li du records d'Ontinyent, de Bocairent, que va relatant-te... No hi ha manera d'agrair-ho! I no, no te'ls contaré! El que m'agradaria és que fos ell mateix, Paco, qui, com a protagonista que fou, ens ho redacte algun dia, amb aquell estil tan rebonic que té quan escriu...



I ens n'anem, que hi ha cansera... Ontinyent queda lluny i jo de ben segur que tornaré a passar una nit de vetla insòmica, i Real també està lluny, més encara... Au, pleguem veles i tirem depressa... Però no me'n puc anar sense fer una fotografia a la família Muñoz i López al carrer que tant agrada al partiarca...
Els somriures de Pepa i Mireia valen or...!


Per cert!, espera... Abans de tancar la paradeta, una anècdota que em va impressionar...! Mentre anem cap al cotxe, i entre l'agombolament de mirons que passen a la seua, cadascú cap el seu lloc, i evitant trompades, s'apropa un senyor a Paco, desplega davant ell una dalmàtica amb la creu templera, i li fa homenatge, en castellà, agraint-li tot, i assegurant que és que ser templer és una cosa molt gran... Quantes vegades he escoltat això, jo? En aquest moment, ha estat preciós...