.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


diumenge, 20 d’agost de 2017

Entrant a Alfarrasí...



Alfarrasí, a dissabte dèneu d'agost. Cabanyoles de Gener (tornada...).

Crec que si torne a dir que m'agrada molt disfrutar, perquè m'és gran goig, de l'Entrada d'Alfarrasí, em resultaré, i resultaré del cert, reiteratiu.

El primer de tot, hi ha la família. Un goig trobar-me amb ma tia Adélia, la major dels "Carrasca", els meus cosins i les meues nebodes, a més dels meus pares, germana i nebot, que no solem faltar. L'acolliment és, com sempre, extraordinari. 
Enguany, però, teníem tots una pesantor d'aquelles que costen de pair, un dolor amarg que provàme de distreure amb el confeti, que m'he tornat a passar duent un sac de més de deu quilos... Fa poc que faltà mon tio Jesús. Les paraules més boniques les vaig saber de mon pare... Se l'enyorava en l'Entrada. Tota la vida, llarga ja, que solia seure al seu costat...



Però ací estem. I la família que va creixent per un racó o altre...
Les xiquetes i el xiquet van amunt i bé, i tot va rodant. Per sort, malgrat els anys, que ja vaig notant-me, encara tinc adolescent la meua curiositat i, aquests dies ho he pogut comprovar, una capacitat d'emoció que pensava oblidada, assassinada per les persones que m'han volgut fer tant de mal... En absolut, ací està i alça els braços amunt per aixecar-me, bé i amunt...




I fora ja de tota misticitat, jo que no suporte gens l'ególatra moncentrisme fester imperant, vaig gaudir, torne a dir-ho — i com sempre—, d'una entrada tan senzilla com preciosa, "de la gent" per la seua maniobrabilitat no gegantista, per més que ara s'estile afegir ballets i ballets i... 
Va asseure's al meu costat, amb el joc del confeti ditxós, el meu nebot Abel, i el xicon anava preguntant-me sobre la festa, estranyat, i molt, per unes fòrmules de senzillesa que ell no té com arrel festera, avesat com està per les circumstàncies que l'envolten a una manera d'entendre la celebració que jo critique fermament i per diverses raons que, per sort, a Alfarrasí no es troben. Almenys en la part visible, encantadora, breu, àgil, immediata i amable que és l'Entrada.




Veure't tot l'espectacle al seu inici, apreciant del tot els ets i els uts, en aquest carrer tan fosc que ni afegint llum mai no deixa de bambolejar els festers entre ombres, té un encant que em commou. Supose que el transmetré en les fotografies... Una festa nova, tants anys té com en té la meua germana (i jo que insistisc tots els anys per tocar-li el voraviu de l'edat), arrelada a unes maneres especialíssimes, úniques, que la fan ben estimable, com si pillara la saba que la manté de fondàries inabastables...




I les estètiques que ara dirien "retro"... M'atreuen colors impossibles remesclats en formes del tot rares, exagerades, d'un tribal que només existeix en la imaginació pel·liculera vella, o en els tebeos. Precioses...

I ací, les meues nebodes escampant confeti, mentre els de baix estaven mosquejant-se i jo amenaçant a tots que si no ho feien bé, a l'any que ve no duré confeti... Quan saben que és del tot mentida, no que es porten bé, no...



No direu que no és encisadora una festa on tots els cristians són, ara mateix, navegants amb patent de cors, bucaners o membres de la pirateria... Un poble que somia el mar? Potser, però crec que valora més el romanticisme del risc, l'aventura i la transgressió...!




I clar, jo m'ho passe pipa amb la càmera...








Oques, burrets, cabretes... Quina festa més bonica tenim en què la quotidianitat perduda esdevé espectacle. Als uns els du passats recordats, als altres els atreu... 

Així i tot, a mi, continuen faltant-me els Maseros i Maseres, i els Kalimeros...!



I els ballets, millor amb música en directe, però també amb radiocasset que diuen...


Quins tres...


Tan amples esquadres com ho és el carrer, un lluïment d'aquells de veritat...


I ballets... Quan s'acaba la Capitania?, em pregunta el xiquet... No, si ací no hi ha res de tota eixa parafernàlia... Ací tots són iguals, festers... I no veges la que muntaran en l'Ambaixada...



I vinga a ploure confeti. I jo feliç perquè m'agrada, el confeti, les imatges i mesclar confeti i imatges...


Medrats, Medrades, Mores i Karkàmios... Quina marxa més bonica que duien, i pròpia, els dels òssos..., no m'hi havia fixat... Un final de rebombori, digníssim, per a tan apreciable desfilada...
Llig per ahi que Alfarrasí pot sentir-se orgullós... I tant que sí, per fer molt amb el que es pot hui en dia, però no d'aquesta sinó de moltes més altres coses... No hi ha res com la identificació d'un poble amb el seu costumari, nou o vell. Molts anys que puguem aplaudir-ho...


dissabte, 19 d’agost de 2017

"Els dies que diuen de la Vella", un nou conte...





Ontinyent, a dissabte dèneu d'agost de 2017. Cabanyoles de Gener (tornada...).

I la vida que segueix. I a hora, cosa rara, t'oferisc el tercer dels contes breus agostencs que vaig dir que ratllaria aquest mes per a la teua, i meua, distracció... Que t'agrade desitge...!






divendres, 18 d’agost de 2017

A la meua i nostra Barcelona...




Ontinyent, a divendres dihuit d'agost de 2017. Cabanyoles de febrer (tornada).

Ahir m'estava amb l'Abel quan van aparéixer les primeres notícies del desastre a la Rambla de Barcelona. Vam engegar la televisió. A la fi, amb el nombre creixent d'assassinats i la truculència del què contaven, va agafar-nos als dos un ai... El xiquet no entenia res, a mi, em costa encara d'entendre i, en anar-se'n, em va agafar la plorera. Encara estic transbalsat...

Ràpidament vaig entrar a aquest blog i el vaig endolir, com jo ho estava de dolgut: negre. I desseguida la capçalera va ser la mateixa de quan va morir fa poc mon tio Jesús, i el poema aquest de l'Estellés que em meravella, perquè em commou...


LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT
La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.
Vicent Andrés Estellés.

I vaig penjar a un costat la senyera del meu poble i a l'altra la de la Ciutat Comtal. Tota la nit vaig estar parlant amb amics i familiars, compartint preocupacions, com alleugerint tot el dol aquest que ens ha causat la mort de tants innocents a casa nostra, com ens la causa la mort continuada de tants innocents a casa de tants.

Vaig penjar també el que per a mi és el cant del dol per excel·lència, per més que es tracte de la més bonica cançó de Nadal... I sonada pel mestre Casals...


Això sí, el que un blog amb ànima de festa caldria que havera fet des del primer moment és penjar, compartir, el millor homenatge festiu i d'estima possible cap a Barcelona que pot haver-hi..., no passa res, que bé ho va fer, tan àgil i savi com sempre, l'amic Albert Alcaraz. El "Mi Barcelona" del mestre alcoià Laporta Hellín, que tant i tant escoltem en les nostres dianes morocristianes i passacarrers... En rememorança de la tanta llum d'aquella ciutat...


Aquest matí, i junt a la senyera barcelonina, he volgut posar també la de la vila de Cambrils, que conec i que estime.

Ara, passat el postureig de les fotos dels polítics, i els crits emotius espontanis de la gent cridant "No tinc por", jo que no la tinc tampoc, he pensat que, per a que queden, guardar totes les imatges de solidaritat i d'estima que estan arribant d'arreu del món, tot i agraint-los també, perquè en veure'ns estimats de ben segur que ens sentim més forts, és el que té el compartir el dol: la solidaritat.

Així doncs, vinguen d'on siga, ací que van. Són precioses...
I gràcies...







Oriol Miró








Javier Mariscal

Nicolás Aznárez





Museu Municipal de la Vila Joiosa (la Marina Baixa)











INQUIET.ARTE
Frederic Amat






Javier Mariscal.















Escola Massana, centre d'art i disseny de Barcelona (obra de Frederic Amat).









Del mestre Forges, al periòdic El País de 18 d'agost.

Dels mestres Idígoras i Pachi, al periòdic El Mundo de 18 d'agost.