.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dissabte, 8 de juliol de 2017

"The show must go one..."




Ontinyent, a dissabte 8 de juliol de 2017.

Un acròbata, dibuixant el cel a la pista d'un concert, cau al terra des d'uns trenta metres. La caiguda és transmesa per les grans pantalles, però la luminotècnia ho amaga, que només els immediats al cos sagnant i inert al terra, rebentat, se n'assabenten.

Arriben els serveix sanitaris marcats per llei, no es pot reanimar el ja cadàver, una lona blava separa de la tragèdia la massa furibunda que balla sense aturador. L'espectacle! Cal continuar l'espectacle! Per les raons que siguen però que no semble que és per les econòmiques! Per seguretat, sí! Per seguretat perquè la massa és incontrolable i igual la desgràcia hagués estat més gran si decidim suspendre per humanitat. La humanitat? La decència? Què té a veure la decència amb res quan hi ha un grapat de raons numèriques per... Total, demà fem abans dels propers espectacles un diví minut de silenci, amb ciriets si cal, que quede bonic per retransmetre'l i retroalimentar l'espectacle... Que res no espatlle la màquina de fer diners que és l'espectacle...

Siga l'espectacle uns sanfermins, un concert, un correbous de poble...

Ja no som societat, que som sociopatia. I patètica.

Quin valor té la vida del del teu costat per a tu, o la teua pels altres...

Mes que tu sigues l'espectacle, i sense tu encara, continuarà...