.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dimecres, 14 de juny de 2017

Gegants "anys vint" o personatges medievals?


Gegants del Corpus. València. 


Biar, a dimecres catorze de juny de 2017. Vespra del Corpus.

Això mateix. Com que hui és la Vespra històrica del Corpus, el dia més esperat de la meua infantesa perquè amb els meus estimats Gegants i Cabets —i amb la por feral que els tenia...— m'arribava l'estiu més abans que no s'acabaren les classes o vingués la Nit de Sant Joan, m'abelleix escriure alguna cosa sobre el tema... A més, una vegada passades a net les immisericordes burocràcies de notes i competències i tal, com que m'he trobat de sobte encarregant-me de la roba dels gegants, que diu el refrany per assenyalar l'escassa feina que fan els desenfeinats, pecat el de la mandra que ni la Moma pot véncer... 

Trobe molt injust això de considerar qui s'encarregava de la roba dels gegants fos malfeiner. Justament, en alguns indrets, passava al contrari...


Gegants de Sogorb


Quan el Corpus marcava el moment d'estrenar la roba de mudar de l'estiu, segons les darreres modes, els sastres no tenien prou mans per abastir tanta comanda com els arribava. La mateixa paremiologia ens ho deixa clar: "Les presses del Corpus, tres cosint un botó i el mestre enfilant a un racó" que es deia per assenyalar una feina empesa amb poca previsió tot aprofitant el tòpic corpussià. O aquesta encara més significativa: "Pel Corpus i Nadal, els sastres maten la fam!"...

En algunes poblacions que tenien, a principis del segle XX, la festa del Corpus com ocasió de lluiment social de campanetes, la moda la "marcava" la parella de gegants cristiana o europea, la primera de les que representaven —des del vell barroc— els quatre continents que adoraven el Cos de Crist, segons la Contrarreforma catòlica generativa d'aquestes figures i idees. Joan Amades ho explicava ben bé al seu "Costumari Català". Et copie un fragment, a cormull d'aquella gràcia tan seua...


Gegants de Castelló de la Plana segons el "Costumari Català" de Joan Amades

"Durant molts anys, fou costum que la gegantessa tragués la moda femenina en els vestits d'estiu. No era considerada dama de bon to la que no esperava a estrenar el seu vestit fins després de Corpus. La Pubilla era vestida per la modista de més fama de la ciutat; cada any canviava el festit, seguint el novell gust de la moda, i el vestir-la costava a la Ciutat una suma important. Els vuit dies següents al de Corpus eren, per a les modistes, de gran activitat, car el mateix costum que veia amb mals ulls que s'estrenés el vestit abans de Corpus, trobava carrincló estrenar-lo més tard de la vuitada. La societat femenina de bon to acudia a veure la processó de la vuitada portant ja el vestit segons la moda treta per la gegantessa.

Això que la gegantessa tregui la moda del vestit femení d'estiu no és pas exclusiu de casa nostra. Aleshores no hi havia sastre dels gegants, com més ençà. Curava d'abillar-la el sastre que designava el gremi, seguint un torn rigorós. Vestir la gegantessa resultava per a ell un bon negoci, puix que tota la bona societat femenina li encarregava la roba, per tal que fos a la moda. Aleshores ja s'estilava copiar els vestits estrangers. Com que els mitjans d'expansió eren difícils i els sastres no podien anar a l'estranger per veure com vestia la gent, ni de fora no arribaven prou gravats que donessin clarícies en aquest sentit, els sastres, per a renovar les modes, s'havien d'aprofitar i treure partit de les forasters que venien a la ciutat. Per tal d'estar ben informats en aquest sentit, segons la veu popular, els sastres estaven avinguts amb els hostalers, a fi que els posessin al corrent dels forasters que arribaven, sobretot dels que vestien diferent de nosaltres. Els sastres, en agraïment d'aquest servei, tallaven i cosien de franc les calces per als hostalers. I no s'hi devien mirar pas gaire, puix que encara avui, per qualificar una cosa de malgirbada, hom diu que: sembla unes calces d'hostaler, que mai no cauen bé.

Gegants de Morella.
Aquestes paraules que Amades escrivia en referència a Barcelona podrien ser aplicades sense massa diferenciacions a altres grans ciutats com ara València i Saragossa, i altres de més menudes com ara Castelló de la Plana... Però qui té poc i gasta massa, té el cap de carabassa... I això vol dir que en acabar-se el costum revestidor (i en algun cas com el de Vilafranca del Penedès, pentinador), les figures es quedaren habillades d'aquella manera: amb la roba pròpia de l'elegància clàssica dels anys vint del passat segle... Ep, però no la de l'atrevit estil de la "belle epoque", que també (només cal veure el barret que dugué la Europea valenciana), sinó altre més intemporal, tant que algunes d'aquelles dames han dissimulat pels anys els seus vestits com a "medievals" i tot...!


Gegantesa cristiana de Xàtiva

Què no vos heu preguntat mai perquè viste frac i pantaló negre i camisa blanca el gegant de València? I les seues còpies d'obligada influència de Xàtiva, Sogorb, Llíria o Morella? En les dones, l'abstracció de formes que hem avisat fa passar per medieval un acostumat vestidor de dues peces: falda ampla i cosset cenyit i, sovint, amb randes.

Gegant cristià de Xàtiva
Fins i tot aquest vestidor femení s'ha estilat en pobles on la parella masculina sí vist clarament "a la medieval". Això ho devem a la imposició sociocultural franquista d'un model propi ja del segle XIX, el de tindre la parella europea de gegants com a una representació dels "Isabel y Fernando" imperials, i tals... A casa nostra, l'existència d'una parella musulmana, gràcies a les festes morocristianes, assentà i normalitzà aquesta estructura davant l'antiga racial corpussiana. A Ontinyent mateix, la Reina Cristiana serveix de bon exemple.

Els Gegants ontinyentins de Carles Tormo "Carlets" el dia de la seua estrena.

La seua parella, el Rei Cristià, bé que sembla un rei medieval "d'estampeta". I com costà de fer entendre que havien hagut Jueus i tot allò... Qui ho diria ara, eh?