.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

diumenge, 10 de juliol de 2016

"De camí a Sant Esteve", el conte.



Ontinyent, a diumenge deu de juliol de 2016.

Anit va encendre's la llum que recorda la vella Falla de Sant Esteve, a Ontinyent.
Resulta que hui celebren la romeria, sí, el dia de Sant Cristòfol. És una de les característiques més cridaneres de la cultura festiva del meu poble: hi ha caps de setmanes de res i altres de massa. Cap regidoria de cultura ha estat capaç de quadrar dates encara, ho anava a fer una de les més galeristes que hem patit? 

Abans, i des de l'origen, la Romeria de Sant Esteve feia pujar els ontinyentins a l'única de les ermites valencianes dedicades al protomàrtir el Dilluns de Pentecosta. Després, fa poc, la passaren al penúltim cap de setmana de juliol, i ara la fan quan li va bé a qui l'organitza. Açò pot semblar, a raó del temps i els costums com evolucionen, una cosa del tot banal, però no ho és. La romeria, entre uns i altres, l'hem buidada de contingut.

Que s'hi celebrara per la Pentecosta, el final del cicle pasqual, i lligada a la festivitat purissimera que tenia lloc en la vespra dominical, convertia la pujada en una acció de petició de bones collites i protecció davant les tronades. Això connecta perfectament amb el paper de sant Esteve com a protector propi contra la pedregada. Per més que els Sants de la Pedra són els patrons tradicionals protectors de la famosa vella horta ontinyentina i de l'immens secà, es troben a l'altar major de l'arxiprestal de l'Assumpció i comptaven amb festa pròpia, ha estat el santet qui ha assumit la protecció contra les tempestes (coses de distribució cèlica. La llagosta li la deixaven a sant Gregori d'Òstia). Que s'hi celebre a l'estiu, ja només aporta calor, que no fred. Si fos més tard, després de la Mare de Déu Gitada, igual podriem oferir-li una significança d'agraïment... 

Diuen que l'ermita fa enguany 350 anys. El llegendari la fa bastant anterior. No importa; l'ús protector d'aquell terreny magnífic, amb unes de les millors vistes de la Vall de la Terra Blanca que podreu trobar, es troba ben arrelat i, per tant, assentat. 

No sé el perquè exactament, els festers van contactar amb mi perquè hi publicara alguna cosa al seu programa. Feia anys que no hi era convocat. A mi, il·lús, em va abellir treure un conte que fa més de vint anys vaig ratllar per a no sé quin periòdic o revista local. No sé ni si l'han tret finalment, supose que no perquè no m'han fet arribar cap exemplar de la revista. Per això mateix, enlloc de treure enguany cap fragment del llarg "Cant de Sant Esteve" com faig a cada ocasió, preferisc passar-te el conte. Si t'agrada, això que haurem guanyat. Tin en compte que està basat en fets reals.

(Pd. A dilluns onze de juliol, m'envia una amiga imatges. Sí que han publicat el conte. No m'han facilitat cap programa...).





De camí a Sant Esteve

Sergi Gómez i Soler 


En morir, la gent d’Ontinyent bé sabem què ens espera: Un camí. Caminar.

Primer diuen que ve el mareig que du acceptar que has passat d’aquesta vida, i després la pesantor de quan et desfàs plorant com et ploren, arrapant-te l’ànim. Hi ha volats encara que volen acudir al seu enterro, i valents que volen veure encara les cares de la seua gent en obrir el testament… Però, tots, el que ansiem és gojar de la millor vida promesa. Conéixer aquell misteri boirós del més enllà que ara, vés per on, se’ns destapa al davant nostre. I com que de ben menuts ens han ensenyat allò de l’Infern i del Cel, i sempre ens hem cregut mereixedors de les coquetes amb mel, ja sabem on toca anar: de camí a Sant Esteve.


Allí està l’ermita, a la Serra Grossa, a la Solana. Ha format part del nostre paisatge com a punt de referència quotidià del per on s’amaga el sol quan va fent-se tard. Quatre pins solts i coscolla penyal entre el remordiment dels cremats amplíssims; un camí bast que dóna temps a malpenar allò no fet, a enyorar el què deixem i a penedir-nos de les males decisions que ara retornen. Però no és cosa fàcil arribar-hi si és que mai no t’hi havies fixat com s’anava, si no havies pujat en vida. Que hi ha volts i revolts, mil camins de casetes fets laberints insondables una vegada que arribes al Pilar des del Camí de les Boles. En no saber seguir l’assegador de les Aigües, cap el Portixol i Moixent i Vallà, és molt fàcil que et perdes pel pla de Mossén Conca i pel pla de Xirivia. I seràs ànima en pena i damnada llavors, i refaràs camins tot buscant en cada llum de ciri enrogit el foc que encenia per guia l’ermità de Sant Esteve. Ara ja no està la capelleta on Sant Onofre que et reconduïa els passos. Desesperat buscaràs, erraràs, tornaràs, i emprenyaràs, i seràs dol cercant clarors…

En ser vora el corral de Salses, giraràs a l’esquerra i faràs camí fins passar per davant de la florida finca de Sant Jasinto. Un revolt tancadíssim i deixaràs la Garnatxa a la dreta, i tu sempre amunt, aniràs enfilant pel Morter, entre els pins menuts, que van afanyant-se en créixer, competint per arrapar la terra perquè no se’n fuja quan plourà més fort. Ja estàs tant alt com l’alt de la Figuereta, i més encara. I et gires i tota la Vall de llàgrimes blanques on has malviscut se’t fa gran, i cada vegada que pujaràs, més gran i ampla: un gran llençol apedaçat penjat a assecar de la Covalta, del Benicadell que sembla un aguilot d’ales amagades que, en qualsevol moment, tirarà com tu a volar…, i de la mare Mariola que no has conegut ni estimat tant com ara voldries… Vas pujant, fas la volta a l’altet de la Gitadeta, i la costera s’enfila amunt fent-se tan pesada com ho és el teu rememorar. A la dreta el mont, i rera d’ell el Barranc de la Vila, que sempre t’han fet dir de la Puríssima... I allà baix, entre l’Establiment i els Runals, dorm el volcà que diuen que, abans, hi havia hagut... I l’ermita davant, que es fa més propera a mesura que t’acostes; i et fa por de no saber què vindrà, què hi haurà... I la Mina que arriba. Un esforç, i el cor fort. En afrontar l’últim tram des del vell tallafocs planejant a l’esquerra el Barranc de la Campana, i amunt. I ara arribes. Una ermita preciosa, un balcó fascinant, veus la mar, i l’Aitana i allà els bells Alforins… Entres a Sant Esteve. Ja no hi ha ermità, ja no hi ha la falla que guiava vius i morts al capvespre... Eren durs d’escoltar aquells plors i renecs i sospirs de qui oïa de boca del sant la sentència de Dalt: a l’Infern. Purgaràs… I qui rebia el Cel, des d’allí mateix, vora l’atri, se’n pujava en un núvol de llum a la Glòria celest tot cantant aquell cant tan feliç:

                        “El qui puja a Sant Esteve matiner amb cor fidel
                        per unes mateixes passes puja a l'ermita i al Cel.

L’últim record? El somriure d’infant de l’Estevet de cartró…

Però hi ha els condemnats.
Seguiran el camí. Jo no sé si l’heu vist que està ple de cantals i és difícil de fer i esvarar. Cresta amunt amb l’ofec de canviar els barrancs per cenyits canalons d’argelagues i ermals. I en girar el camí, un barranc tan feroç que fa esglai. Ara el baixes, amarg, mentre plores la sort merescuda; esbarzers que et destrossen l’alé... En no res, des del fons, trobaràs el pas franc a l’Infern per la Cova que et porta a l’Avern; i tan fosca, com t’és dir adéu al ressol, a la vida...

Però hi ha més camí per si et toca purgar, més amunt la Moleta, més amunt, l’alt dels Bous trobaràs, i aquell pla tan ressec. Tres pins grossos i prou, i un creuer de camins just al peu del tossal de la Creu. Ara veus el paisatge més bell, la gran Vall, Alfafara adormida, i l’Aitana gegant, la canal de Montesa i la plana d’Alcúdia i el port que du el mal des d’Almansa; els Mugrons, els Cabdets, el Caroig, les Riberes del Xúquer, i la Vall d’Alfàndec que endevines, la Safor a un costat, i València enllà al fons. A la dreta, i ben prop, tens la terra afonada que et convida a passar: és l’avenc de les Carrilades, Purgatori de pena; sota terra i ja està…

Però, tu, t’atures abans, que et conec. I penses mentre t’embadaleix l’escena. Mai no t’has conformat ni has buscat consol en promeses llunyanes, ni has obeït, car no has temut l’inconegut. La teua vida és la feina dels teus passos, i dels teus braços, i t’estimes el sol i la vida com creix i treballa per créixer. I tu vols treballar. I ara t’estàs més alt, i ara ets lliure cridat pels camins i els molts llocs que ara veus i que vols fer més teus, tant d’amic per saber, tantes coses per fer… Els camins… La Balarma, el Campello, t’esperen tot donant-te la mà. I una mida més alta, millor i esplendent on mirar, on aprendre, on ser viu, on donar-te, on ser vida.