.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dimecres, 28 de juny de 2017

Antimanifest gai




Ontinyent, a vint-i-huit de juny de 2017. Dia de l'Orgull Gai.

No m'agraden els manifestos que es lligen el Dia de l'Orgull Gai. No hi confie.
Generalment no hi confie en els manifestos llegits en qualsevol dia de. 
No confie en res que siga barat de dir públicament. En paraules altisonants que després no porten a fets reals.
No confie en les paraules, jo sóc de fets. De fets i de dignitats.

Ara mateix s'esdevé, pel que siga, el dia en què commemorem el dret a la llibertat sexual, demanem un alliberament de qualsevol "culpa" o tatxa social amb que s'embruta les persones lesbianes, les persones gais, les persones transexuals i les persones bisexuals. Persones. No vull pensar que són col·lectius molt diversos sinó persones. Persones tan diferents les unes de les altres que arriben a enriquir de manera impensable, amb la sola seua existència, la diversitat humana. Persones perseguides i amenaçades cada dia i arreu d'un món que només de fa ben poc comença a consentir-les, a permetre-les, i sobre les quals pesa la pena de mort, encara, a alguns racons. Els seus problemes demanen visibilització social, i val, els manifestos, si és que algú se'ls escolta, poden ajudar. Més, però, ajudaria el treball diari i constant...

Estaments, institucions i col·lectius pengen hui la bandereta de l'arc de sant Martí com demà penjaran la de les Festes de sant Pere i sant Pau abans de la missa major, o a la setmana passada el Dia de l'Orgull Autista, si és que aquests dies tenen bandera. O que no ho faran perquè en aquest joc no entren totes les problemàtiques socials i només les banderetes que poden fer-te eixir en premsa/xarxes socials, aportar-te vots, fer-te pujar en seguidors i audiències..., són enarborades. 
Qui escriu els manifestos? Qui els llig? I qui se'ls escolta?

Fa poc vaig assistir a la presentació d'un col·lectiu gai. L'apadrinava un altre col·lectiu gai. Parlaren poc de la feina de sensibilització que fan, de la de normalització, de la d'ajut i col·laboració. M'ho veia vindre..., només projectaren imatges de les festetes que organitzaven, el santbenet que ha caigut al món gai justament pel postureig que representen, el que busca en ells la societat. Clar que cal fer festes! Clar que cal reeducar des de l'alegria de viure! Però no només cal fer festes i explicar, xica, com ho passàrem de bé... Cal visibilitzar el problema sense lluentons. Cal explicar les solucions sense plomes. Cal afrontar les agressions sense maquillatge. I calen també lluentons, plomes i maquillatge. I potser també manifestos.

A la fi, dóna igual qui els escriga i qui els llija si són bones persones, si dedeveres pensen que l'homofòbia és abominable i ells l'abominen, no en llegir sinó en el seu actuar de cada dia. L'homofòbia fereix de manera silent l'esperit, i cada dia te la trobes a cada racó, t'estigmatitza, et derrota com a persona... Em perdonaràs en llegir-me, que el gat escaldat de l'aigua tèbia fuit... "Mera" que seria fàcil que cadascú estimara com volgués, però des del més estricte respecte. I que cadascú deixara fer, des de la mateixa indiferència que s'aplica a qualsevol quotidianitat... 

La foto que encapçala aquest antimanifest, la vaig fer l'any passat, en la manifestació de l'Orgull Gai de València. Un gran espectacle al que, ja veus, enguany no he tornat. Vaig preferir parlar d'aquesta i de moltíssimes altres vides entre amics de veritat. Espere que enguany fos un èxit i que el manifest conscienciador, explicatiu, educatiu, aclaridor, reivindicatiu i festiu que la sustentava fos escoltat, assumit, aplaudit i aplicat per tots aquells que hi participaren. 

Jo, adorador de l'heràldica i la vexil·logia, com a simbolista antitopicista que sóc, només enarbore aquelles banderes en les que crec, com ara aquesta de la llibertat. I què és el que crec, i amb açò me'n vaig a treballar? En que cal viure, però sobretot, deixar viure...



dimarts, 27 de juny de 2017

Pobreta Gloria Fuertes...




Ontinyent, a vint-i-set de juny de 2017.

Pobreta meua. Ni enguany que commemorem el seu centenari pot ser reconeguda Gloria Fuertes...

I tot perquè el senyor Javier Marías, al periòdic El País, ha dit d'ella que no mereix, com a poeta, ocupar el lloc que alguns li estan preparant, algunes, millor dit, feministes...

La conclusió que ha extret el senyor Juan Cruz, al periòdic El País, provant de defendre el senyor Marías dels moltíssims atacs que ha rebut pel seu escrit, no té desperdici: 

"Gloria Fuertes está entre las glorias intocables de este momento histórico. Qué atrevido Marías, arañar nombres de los recientes santorales. Ha chocado contra el renovado puritanismo, que apunta con letras de oro lo que siempre estuvo en la división de bronce de la muy vapuleada historia de la literatura menor española. Y tendrá su merecido en las redes sociales, que ahora ya lo están tratando de quemar en las hogueras en las que se quema a aquellos que desafían la corriente".

No es parla, bé es pot veure, de literatura sinó de política. 

Tenen raó els senyors Marías i Cruz quan parlen que hi ha un ultramontanisme feminista? Les dones sempre han estat minusvalorades per la societat nostra, i se sap de vell. És clar que algunes han brillat en el camp de les lletres, algunes... Caldria revisar la qualitat literària d'altres encara desconegudes.. Pero també d'altres, també desconeguts. I encara diré que caldria derruir els altars sobre els quals encara es venera unes i uns de manera immerescuda! Ara mateix, home o dona, si no tens els endolls corresponents, els ajuts, les amistances, els contactes, quedes fora de qualsevol circuït. Si els tens, mel de romer per més que sigues mel enganxosa, cerol per a sabates, betum de judea encara.... Serà això denunciable en el futur? Es recuperarà a aquells d'ara que són marginats pel sistema editorial? Hi haurà algun moviment que revolucione demà aquest factor i resitue cadascú al seu lloc...? Igual el tracten d'extremista, radical, partidista, aprofitat, sensacionalista...

Clar que cal revisar coses. Cal revisar-ho tot! I clar que cal visibilitzar el problema històric del sotmetiment de la dona. Però hi ha maneres, tambe ho entenc. Un amic em parlava dels problemes que ell trobava en el recent exclusivisme: pagar amb diner públic carrereres de bicicletes en què participen els dos géneres seria bona idea. O lectures poètiques d'una diversitat d'autors on no importe el gènere, també. Cap cosa que siga excloent, o parcialitzadora, no és socialment positiva. Ni tant sols quan es vol visibilitzar el problema. Es pendolitza... 

No sé. Tota idea argumentada l'escolte. Però davant el tema Gloria Fuertes, que tinc per escriptora enorme i en absolut de tercera divisió d'una competició menor, no puc més que copiar els versos seus que usen els qui s'han oposat a les idees que hi ha al darrere de les paraules dels senyors Marías i Cruz:

"El cuento

Lo primero, la bondad;
lo segundo, el talento.
Y aquí termina el cuento".

Quan la "tradició" s'embruta les mans amb sang...




Biar, a dimarts vint-i-set de juny de 2017.

Sota la capa de la tradició s'amaguen animalades històriques. 
Aquesta pot ser una premisa introductòria a tot un catàleg d'inconveniències culturals per a la societat actual heretat d'altres societats anteriors que cal entendre només des del seu propi context. És un erro constant jutjar passats des de la prespectiva present i no entrarem en el joc, nosaltres. És potser un erro també mantenir passats que ens discriminen, falten o molesten d'alguna manera en l'ahui que ens toca viure?

Quan aquesta pervivència ataca idiosincràsies culturals humanes, fins i tot hi ha qui li costa captar o reconéixer on està la possible falta, la discriminació, el fora de joc... Si està costant que les dones alcoianes puguen eixir als Moros i Cristians en igualtat de condicions que els homes...! Si està durant la discriminació a les dones fadrines davant les casades en algunes dansades populars...! Alguns dels "pecats" festius heretats o bé són molt puntuals en l'espai o poc visibles pel comú del general. Ves i digues, ara, que s'eliminen les reines de festes, clavariesses, falleres majors, bellees del foc..., igual serà més pragmàtic elevar els homes als mateixos llocs jocfloralístics que no eliminar les figures femenines de protocol fester... Seria correcte culturalment deixar pas franc a la participació de dones en les representacions del Misteri d'Elx? 

El mateix tipus de dubtes es manté quan el què enfrontem són les pervivències del maltractament animal. En aquest cas però, i interessadament, el problema es magnifica... És correcte suspendre per "salvatge" als ulls de hui la tradició de les corregudes de bous? Em diràs que sí, per suposat. Em diràs que ni pensar-ho... I el correbous? I els bous a la mar? Punxem en os, eh? 

I si parlàrem de les històriques corregudes de galls, desaparegudes de la meua comarca només en els darrers anys 50? Es penjava un pollastre viu d'una corda estesa entre dos balcons i un individu, a cavall, provava d'arrencar-li el cap. Quin ois, veritat? I quina diferència hi ha entre aquesta pràctica, viva encara en puntuals poblacions diguem "mediterrànies" i la dels bous...? Quina d'ambdues és més "inconvenient". La segona? Per què? Perquè no ha estat considerada socialment un art? La sang és sang, i és molt escandalosa. La d'uns i la d'altres. Què uns dolors són pitjors que no altres quan insistim en la mort d'un animal com a divertiment públic?, com a tradició a defendre?

Tot això em ve al cap en desdejunar-me amb una notícia que parla de corregudes d'aquestes de galls. Hi ha un poble a Toledo, El Carpio de Tajo, on, per sant Jaume, pengen oques i representen la comèdia cavallística que acabe de comentar; només que, per evitar un espectacle de sacsades agòniques abans que a la víctima no li arribe el rigor mortis per desagnació i politraumatisme, la pengen ja morta... Davant aquest fet, una veïna d'Alacant (ni més ni menys) ha arreplegat unes 135.000 signatures per tal que es prohibisca el costum o s'obligue a convertir-lo en una mena de cucanya o joc de canyes o anells... 

Veurem com acaba la cosa. A mi, el què em preocupa és que, en aquest món tan múltiple i hipercomunitat, la sensibilització social que duga a la reflexió sobre els propis actes, la pròpia tradició, no nasca d'entre els propis afectats. En aquests casos, i a nivell psicològic comunal, pot acabar tenint-se com a cert el refrany aquell que diu que de fora vindran que de casa ens treuran, La negativitat que supura la dita és el què acostuma a arrelar i actua com a efecte rebot, com a reacció xovinista immediata, davant fins i tot de qualsevol sana possibilitat de discussió interna. Després, s'espessen les postures i l'empastre social està muntat. Ha passat tantes vegades... 

Ara mateix, cap festa no és lliure de ser acusada de ferir alguna sensibilitat pròpia o forana. Mira't els Moros i Cristians des d'un punt de vista de creença islàmica (les Mahomes bé que han patit ja en cartró pròpi aquestes històries. I al pas que anem, encara hi haurà (Fortuna no ho vulga), qui dirà que si els camells no poden participar en les cavalcades de Reis de l'Orient tampoc els cavalls no pinten res en les entrades morocristianes; o que tallar un xop per plantar-lo al mig d'un poble no és exaltació de la Natura sinó atac al Medi; o que, i acabem amb la mateixa participació festiva de persones, amollar una xiqueta vestida d'àngel a una corda i al llarg d'una plaça perquè trega el vel a la Mare de Déu pot provocar-li seqüeles mentals, i tal...


dilluns, 26 de juny de 2017

De nou amb les prohibicions de foc festiu...



Biar, a dilluns vint-i-sis de juny de 2017.

Fa poquet, uns quants dies, escrivia jo per ací sobre un seguit de circumstàncies que estaven afectant el desenvolupament de la tradició festera foguerera... Allò de la convivència entre el foc festiu i la protecció al Medi Ambient i l'entorn. Insistia en què el foc en la festa està de davallada, i amb el foc, els espectacles relacionats amb ell, com ara la pirotècnia i el ludisme. 

Hui, em trobe amb una notícia, al periòdic Información (tranquil, jo només llig la secció Alcoià-Comtat, sé cuidar el meu coret patit...) que pot fer pensar de nou al lector en l'arbitrarietat que suposa l'aplicació o no de les normes protectores de la Natura quan tenen a veure amb la festa. Que no s'apliquen igual a tot arreu ja ho parlàvem. Ara, però, hi ha més llenya per tirar al foc, i atiar-lo... 

Resulta que la Direcció Territorial d'Agricultura i Medi Ambient de la Generalitat Valenciana no ha concedit el permís corresponent als veïns de la Zona Nord d'Alcoi perquè cremaren la seua Foguera de Sant Joan. El motiu adduït per no deixar celebrar la Santjoanada amb foc, com es fa d'anys i en el mateix indret, és que s'incompleix la llei que impedeix fer foc a menys de 500 metres d'una masa forestal, i hi ha el barranc amb què fita el parc... 

Els veïns, amb una reacció lògica que bé podria sonar populista o demagògica, han tret un comunicat en què es diu que no s'entén com ells no poden fer el foc sacre i a Alacant s'hi cremen 180 fogueres i la mateixa Direcció Territorial dóna el vist-i-plau. És populista o demagògica la reacció? Sembla que només és una resposta "en calent". Però alguna cosa xiula... Les Fogueres alacantines, dins el casc urbà, no suposen cap perill per a cap massa forestal, però... I els 700 coets que composen la palmera que dóna inici a la Nit de la Cremà? Es disparen des del Castell de Santa Bàrbera, al capdamunt de la muntanya del Benacantil. Les carenes, amb arbrat, no corren perill de rebre canyes encara enceses, espurnes...? Qui gosaria aplicar la normativa i impedir el llançament i...

Després dels tants casos com hem vist i podem trobar-nos arreu, i que constitueixen amenaces reals, directes, i encara compten amb una més llarga trajectòria temporal, aquest d'Alacant sembla cosa menor. El cas d'Alcoi, amb una bona organització per part dels bombers i una mica de seny de banda de tothom, podria ser llavors una minúcia.

Però heus ací mateix que es presenta el vertader problema, i de pas se'm dóna la raó: no preocupa la defensa del Medi sinó el joc interessat de la política. Des de l'Ajuntament d'Alcoi es lamenta la denegació del permís..., però l'any que ve, feta la llei es farà la trampa d'incloure l'acte dins del Pla Local de Cremes, que la "legalitzarà". Poc podrà dir llavors la Direcció Territorial perquè serà l'Ajuntament qui tinga la potestat de concedir el vist-i-plau.

La distància del foc festiu al barranc a protegir no variarà molt l'any proper. Llavors? Queda algun dubte de qui i què és populista i demagògic? 

Altre aniversari d'Allende...




Ontinyent, a dilluns vint-i-sis de juny de 2017.

Bé que ho saps. Ja pot rodar el món i dir allò que vulga. Un servidor és allendista...

D'ací aquest poema que vaig ratllar l'any passat en l'aniversari de la seua mort, i que aquests dies he retrobat, revisant el llibret de versets que prepare...



Coñaripe

A la memòria de Salvador Allende Gossens.



Arganells de dolor que carreguen els pàries
de la vida i un món que en tes sàrries cormulles;
padrastrals recremors, dels més fills judicàries
en segrest insolvent, en embast sense agulles.

I qui diga son nom amb filades dulàries
et voldà tardorós, tamarug de menys fulles...
Cap retorn poden dar alberals fementàries;
propaganda del lleig. Plora allò que més vulles...

Vull cafissos de flors per cobrir el camí
que et refà en el record dels exemples de mida
i d’esforç i de bé i projectes que, sí,
destrossà amb el dallal qui volia aterrida
la llar del blanc estel amb un odi sens fi
per sa gent, per sa pau, albardal revestida...



Onze de setembre de 2016.


divendres, 23 de juny de 2017

Missatge de la Flama del Canigó 2017




Tibi, a divendres vint-i-tres de juny de 2017. Nit de Sant Joan.

I com que em fan arribar el Missatge de la Flama del Canigó de 2017, jo te'l passe a tu. Igual creuràs en aquestes coses, igual no..., dóna igual...! Com a mostra del què la nostra cultura popular genera, el missatge sempre té interés. Serà llegit en infinitat de poblacions per tal de donar inici a la Nit més màgica. Donem nosaltres també, ací mateix, lectura al text, i que comencen els focs i les ordalies...!



"MISSATGE DE LA FLAMA 2017


Del Canigó són els fallaires, dones i homes que mereixen el nostre reconeixement, que pugen al cim del nostre Sinaí per omplir el sarró de l’esperit de resistència de Josep de la Trinxeria i per baixar-nos aquesta flama que encén les fogueres i ens il·lumina el cor. I alhora amb la col·laboració dels diferents equips de foc que es distribueixen per les diverses rutes que travessen el país portant la flama als carrers i places de pobles i ciutats, per encendre les fogueres de la nit de la llibertat, en les quals cremarem tot allò que no serveix per a res, també les lleis que ens neguen el dret a ser i estar.

Quan la foguera sigui ben alta donarem les gràcies als iniciadors d’aquesta tradició, sense oblidar aquells que per raons diverses no ens poden acompanyar al voltant de la foguera mentre nosaltres, amb un gotet de malvasia i un tros de coca de Sant Joan, parlem, riem, estimem i planifiquem el futur, amb la il·lusió d’estrenar un estat nou i nostre. Fem nostres les paraules de Vicent Andrés Estelles: “Allò que val és la consciència de saber que no s’és res, si no s’és poble”.

Incorporem a l’imaginari col·lectiu els límits territorials dels nostres parlars catalans, agermanem-nos aferrissadament en defensa de la nostra identitat, i tinguem  una esperança “infinita”, com deia Pere Quart,  alegre, combativa i culta, en guanyar la batalla. No deixem que ningú s’atreveixi a apagar-nos les fogueres, aquestes fogueres que fan aflorar els sentiments més nobles dels nostres estimats Països Catalans.

Un record fraternal als amics provençals, que també encenen les fogueres amb la flama del Canigó tot recordant els lligams històrics i culturals de les nacions de Provença i  Catalunya.

Lluitem amb força contra la complaença fins tenir la feina feta i ben endreçada. Recordem les paraules de la Muriel Casals: “Nosaltres som el somni”. I, amb coratge, el convertirem en realitat.

Toni Ayala".





Conjur per encendre la Foguera de Sant Joan...



Biar, a divendres vint-i-tres de juny de 2017. Nit de Sant Joan.

M'alegren el matí amb una comanda preciosa.
Se'm sol·licita la creació d'un conjur per tal d'encendre una Foguera de Sant Joan aquesta nit.
Em pose mans a l'obra.
Aquest ha estat el resultat...

Conjuració jaculatòrica




Ontinyent, a divendres vint-i-tres de juny de 2017. Nit de Sant Joan.

No he escrit jo ni res sobre la Nit de Sant Joan... Hui mateix, si el fat m'ho permet, tornaré a fer-ho. Era, de lluny, la meua festa preferida, i entre ordalies i passades, si n'hauré fet en nits com aquesta durant tota la meua vida...

Ara, preferisc escriure. Però dins de mi encara hi ha la rampaina i, si t'encantes, demà t'estic contant d'alguna animalada que hui podré haver fet...

De moment, ací tens un sonet que vaig escriure en una nit de les que més especials em fou... Si tu saberes...

dijous, 22 de juny de 2017

"Piratas del Mar y Cielo, terronistas islámucos, están rodeados..."!




Biar, a vint-i-dos de juny de 2017.

"El mar és com un desert d'aiguaaaaaaaaaaaaaaa.
No té camins ni té senyaaaaaaaaaaaaaaaals!
El mar és un desert d'onaaadeeeees,
una lluitaaaa soordaaa i constaaaaant...!
És el maaaar la nostra terra feeeermaaaa
on vivim arrelaaaats en el veeeeent!

Final de curs; els xiquets interpreten l'obra "Mar i Cel", del romàntic per excel·lencia de les nostres lletres, Àngel Guimerà, passat pel tamís dels Dagoll Dagom. Musical èxit de públic i crítica per tres vegades  en tres dècades distintes...

Arriba el moment que més m'estime, el cant de "l'Himne dels Pirates" moriscos expulsats de València quan de joves i que ara ataquen les poblacions costaneres valencianes que tan bé coneixen. Han atrapat la família del Marqués de Carracena, qui signà l'ominós decret d'Expulsió i celebren amb goig que estan arribant a Alger i, per sort, no van a matar-se entre ells, que no deixen de ser pirates... T'imagines que, de sobte,  un espectador s'alçraa, tufat, i se n'anara corrent a denunciar les paraules que són pronunciades, en la cançó, contra els cristians de dins, els del teatret, no contra els qui puga haver-hi entre els espectadors... Podrien arribar a suposar apol·logia del terronisme islàmuc en la vida real unes paraules necessàries per tal de bastir i entendre aquesta o qualsevol obra de teatre amb personatges moros contra personatges cristians!? Els Carabinieri, O vere Deus, intervindrien? I com?: traurien les seues naus del port i començarien a perseguir els Pirates, que com tots sabem són el perill del món, són un temporal portat per l'huracaaaaaà...

Els localitzarien i anirien a per ells "con cien cañones por banda, viento en popa a toda vela. No corta el mar sinó vuela" la fragata aquella amb què amenaçarien: "dispérsense". És el problema tant d'ara de la descontextualització impulsada, entre tantíssimes altres coses, pel johosetotisme milennial remesclat  amb la por social que els mitjans han creat a l'empar dels interessos dels de sempre... Si això fos possible s'obriria un meló dramàtic de conseqüències casolanes de primeres, però que definirien perfectament una societat malaltíssima... Seguisc amb el conte: encara no ho han acabat d'assumir els pobres Pirates, que esperen acollonits ser remorcats a port per la fragata... Sort que hi ha encara qui sap diferenciar entre literatura o teatre i vida real. I per a més inri, treuen de les escoles la Filosofia...! I els pirates, vinga a enviar whatsapps a totes les comparses, filades, companyies i associades de pirates, corsaris i bucaners moros, només moros, eh, no anem ara a posar-nos estupendos. I als Moros Marins d'Ontinyent, perquè vagen per ells amb la fragata Almansor junt els de Bocairent... A veure si també s'anima tot el bàndol moro de la Vila Joiosa i eviten la detenció aquesta. I la Mahoma de Biar s'està amagant ja per Villena perquè és una sospitosa habitual, i li han xarrat que la policia està revisant tots els programes de festes morocristians on tots els capitans, alferis, ambaixadors, banderers, reis, primers trons, rodelles i caps de filà moros que hi ha retratats passen a ser susceptibles de. I totes les Ambaixades estan sent requissades per veure si es pot fer d'elles una detonació controlada, una "abotà" de tota la vida... Que "antes morir que sucumbir con mengua. Antes que moro, el español es mártir" que diuen les del meu poble... Però de quin país seran aquests Carabinieri si és "su Dios la fuerza del viento" i la seua "única patria, el mar..."!!!!

Mentrestant, Dalí s'escorre amb aquest nou triomf del Surrealisme cívic, tirant a Dadaisme, i  l'Ovidi, treu la guitarra i es posa a cantar a cor amb Joan Brossa allò de...: "En una comissaria un senyor amb abric i barret denuncia que un home reparteix fulls clandestins...".

Quin país.
Quina gent...

dimecres, 21 de juny de 2017

La senyora Marois, que vol estafar-me!!!!




Biar, a dimecres vint-i-u de juny de 2017. Solstici d'Estiu.

De nou, la moribunda senyora Nicole Benoite Marois m'escriu des del llit en què està tan patidora, i des de fa tants mesos... Ella, pobreta meua, insisteix que li queden pocs dies per anar-se'n d'aquest món, i des de fa un any no para d'enviar-me cartes: sembla que vol fer-me el seu hereu. L'únic motiu que trobe és que sóc el seu "Querido amado". Jo, "mera" que faig memòria, no recorde..., massa feliç la faria perquè ara, en el seu últim moment, que s'allarga de manera sorprenent, s'enrecorde amb tanta intensitat de mi...

Heus ací el missatge que m'envia una i altra vegada...


"Querido amado,

Que la paz del Señor esté con vosotros y con vuestra casa, y que nunca experimentéis lo que paso por mi enfermedad.

Soy la Sra. Nicole Benoite Marois y he estado sufriendo de una enfermedad de cáncer de ovario y el médico dice que tengo pocos días para irme. Soy de (París) Francia pero con sede en África Burkina Faso desde hace ocho años como una mujer de negocios que se ocupan de la exportación de oro.

Ahora que estoy a punto de terminar la carrera como esta, sin ningún miembro de la familia y ningún niño. Tengo $ 3 millones de dólares en el Banco de Desarrollo de África (BAD) de Burkina Faso que instruí al banco a dar St Andrews Misionero en Burkina Faso.But mi mente no está en reposo porque estoy escribiendo esta carta ahora a través de la ayuda de mi ordenador Al lado de mi cama enferma.

También tengo $ 4.5 millones de dólares en Eco-Bank aquí en Burkina Faso e instruí al banco a transferir el fondo a usted como extranjero que se aplicará al banco después de que yo haya ido, que deben liberar el fondo a él / ella, Pero usted me asegurará que usted tomará el 50% del fondo y dará el 50% a los orfanatos caseros en su país para que mi corazón descanse.

Responda a mí inmediatamente a través de mi dirección de correo electrónico privada (marois.nicole1958@yahoo.com) para más detalles ya que tengo pocos días para terminar mi vida debido a la enfermedad del cáncer de ovario, con la esperanza de que entienda mi punto

Suyo bastante amigo,
Sra. Nicole Benoite Marois"


Aprofitar la benevolença pública davant els malalts de càncer és una abominació. Provar a pescar gent que puga engolir-se aquesta patranya és tot un atreviment. Jugar amb la caritat és ja imperdonable.

L'he vetada. L'he marcada com estafa de pesca una infinitat de vegades. Ella, torna a voler commoure'm amb un destrellat absolut de carta i d'argumentari cada dos dies, aproximadament.

Com vaig a fiar-me de ningú que en un mateix full em diga "Querido amado" i acabe titlant-me de "bastante amigo"???, xe collons... 

A sant Joan Fuster




Ontinyent, a dimecres vint-i-u de juny de 2017. Solstici d'Estiu.

No vaig conéixer Joan Fuster. No vaig tindre eixa sort.
Més enllà de les seues obres —que devorava des de ben jove—, de l'admiració que em suscitaven, de les anècdotes i facècies dels uns i dels altres, dels odis que va arribar a suscitar l'odi que li tingueren... Només puc saber si era o no bona persona pel solatge que deixà en els seus. Llavors, no tinc cap dubte. Només pot ser que bo aquell qui inspirà aquests versos cantats:


"De vegades...

Si pausadament a casa
comence alguna cançó,
et recorde, sempre viu,
i escrivint al teu racó.
Sovint...
Quan tinc dubtes del que escric
i tinc l'enginy mig travat,
potser per inèrcia, em dic:
"Ja li ho preguntaré al Joan".
Saps amic...?
A mida que passa el temps
més em pesa al cor el teu semblant
perquè sé, i això és tan trist!
que mai més no et trobaré, Joan."


Els versos, els escriví Paco Muñoz. Els musicà Enric Murillo. A mi, segueixen emocionant-me quan me'ls escolte a la gran obra que és "La meua terra".

Hui fa vint-i-cinc anys que se'n va anar sant Joan Fuster. 
Jo li afig sempre l'apel·latiu "sant" quan el nomene. Provocació perquè algú no s'adorma?, podria ser. Vull pensar que és més, però, per senzilla admiració. Faig usar així la segona accepció del mot "Sant -a" que s'hi troba al Diccionari Normatiu Valencià de l'AVL.: "Que és (una persona) molt virtuosa". Usar aquest mot m'ha provocat insults i persecució per part d'alguns jacobins molt ben pentinats d'aquells del "Senyor pequé, i en eixir a qui fotré". Els de l'odi, però en versió casolana de mitja muntanya...

Repensar això, em du, inevitablement a una altra peça de Paco Muñoz (m'és imprescindible, l'home...), aquesta del disc "Mirades"...


I vint-i-cinc anys després de la mort de Fuster, ara que sembla rehabilitat com sa casa, cal seguir llegint la seua posteritat de paper. Ací mateix, seguisc mantenint una secció on cada poc vaig afegint aforismes... Hi ha gent que s'estima molt trobar-se aforismes als sobrets del sucre del café i, ara, a les tovalloletes de paper dels bars... Pensament condensats i sovint sorprenents i punxadors..., això complau perquè s'adiu a les necessitats reflexives, poques però existents, de la nostra apressada, immediata i immisericorde postmodernitat avançada. Si cal moure a base d'aforisme...

El que tinc ben clar és que cal llegir. I que l'única manera bona de llegir és rellegir. 
Rellegiré Fuster.

dilluns, 19 de juny de 2017

Ajupits... sota l'altar!





Ontinyent, a dilluns dèneu de juny de 2017.

Aquests dies del Corpus, he estat pegant-li voltes a les raons morals i de practicitat religiosa i magicista que comportaven una vella tradició del meu poble, ara mateix del tot desapareguda..., o no?

Ja n'he parlat alguna vegada abans d'aquesta història. Quan un xiquet patia d'hèrnia, com solia dir-se "estava baldadet" o "trencadet" hi havia dues maneres de provar de guarir-lo fora dels impossibles mèdics d'un llavors boirós. La primera és més sabuda: la Nit de Sant Joan, i sobre la creu d'una figuera borda, o pel mig d'un forat que tingués, un Pere, un Joan i una Maria calia que es passaren el malaltet, els uns als altres, mentre salmodiaven una mantra vell. Després, es trencava una branqueta de l'arbre, però sense tallar-lo. I com sol fer-se amb els empelts, calia anellar de nou la ferida arbòria, nyugant el mig tall amb alguna peça de roba de l'infant. Si la branca seguia amb vida el xiquet també. 

L'altra possibilitat —que conec del meu poble però no el sé d'altres, però de ben segur que prompte algú em dirà ets i uts i mil versions—, és la del Corpus. 

Calia que la mare es situara d'amagat, amb el ferit en braços, sota un dels altarets de carrer que el veïnat muntava amb presses una vegada passaven els balls de la Processó. Deien que en ser dipositada la Custòdia a sobre, el seu poder era suficient per fer sanar la malalteta o el malaltet que a sota s'estava i ves a saber si entendria què feia allí i per què la mare li deia que s'estiguera mut i Callosa, que ve la rabosa...

I pensant, pensant, m'ha eixit aquest sonet que ho conta. 
No sé. M'ha vingut la venada... 

Corpus "on fire"...


Biar, a dilluns dèneu de juny de 2017.

Finalment, he baixat al Corpus de València... Les darreres fotografies "potables" que tinc són de fa uns deu anys que vaig baixar-hi amb tranquil·litat suficient. Ara m'abelleix de nou deixar-me perdre pels carrers de la València bella per viure-hi la seua Festa Grossa, seua i meua... Aqueixa València, però, que mitifique en parlar del Corpus, i que no és en absolut la que em trobe. Carrer de la Mare de Déu de la Misericòrida que és on sempre trobe aparcament, i carrer de Quart, fins el Tossal i Cavallers: bruts, molt bruts, amb fem acumulat i olor d'orina a cada cantonada, a cada planta baixa i portal. Foscor d'esprai colòric ennegrit, colèrica màcula sobre parets que han perdut el venerable. Deixadesa. Turistes arreu. Tendes per a turistes d'arreu que venen un ací i açò tan kitsch com el primer balcó corpussià que em trobe... Aquestes barreges tan de ciutat que aplaudeix sa bandera quan passa però en passar ja no se sap i, per suposat, no voldrà aprendre's...
I és ben sabut que tot, absolutament tot, cap en el Corpus.









Sort que d'entre tant de fang moral i simbòlic com ens aboca als peus la vida, Sant Cristòfol gegant pot treure del llim unes mirades que, sent de cartró i tot, s'atreveixen encara a mirar cap un futur...




Arribar a plaça i trobar-me tot l'espectacle del miratge oripellat de l'ahir, que torna a fer-se realitat en l'ahui més calorós, encara m'encisa. I m'encisa més encara encarar el bestiari, les roques, el tapís de la basílica, els meus benvolguts gegants... Tot plegat conforma una unitat il·lusionant, vella però gens arnada, doctrinal de passats ara inintel·ligibles pel comú del general que el veu patrimoni volgut només, estimat encara, admirat sobre tot... Les Àligues, la Tarasca, el Drac de sant Jordi, la barca de sant Nicolau, la Tortuga... Cada detall em crida la mirada perquè el capte, perquè me'l faça meu i me l'emporte...



Cada detall floral, cada escrit que decora les roques, cada filigrana i bult... Entre gent que no sap ni on es troba, i li ho expliquen. Entre els devots d'aquestes runes estimables d'un fer que s'ha perdut i només ací, i ara, es fan vida, carn de museu com diuen que són... Jo vaig fent. Vaig pillant detalls que ja em sé i rememore, com aquest del sant Vicent no massa content pel que li veu fer a Samsó... "De qui menja sortí menjar, i del fort eixí dolçor", i a veure què diu el sant àngel de l'Apocalipsi, sense paraules davant d'aquesta feta i dita es queda. O directament aquest cavaller passa per ser grec i l'animal fill de Nemea? La remescla entre mites i religiositats vives només en el simbòlic és impagable. Tot cap. És Corpus. Ja ho havia dit?



M'ature davant cadascuna de les antigues carrosses. Però si hi ha cap d'elles que el fet d'aturar-me siga goig i siga llarga la contemplació i fondo el sentiment, és la de Sant Miquel. És la Diablera també. Són la combinació de les dues... "Sant Miquel, quel, quel, tots els àngels van al cel..."

Enguany, però, m'ature a contemplar el tapís de flor seca, amb els dos àngels gegants que sostenen el Sant Graal catedralici, vora dues al·legories del toc manual de campanes. Sospire i ric i em cague en la mare que ha parit els polítics locals de torn ...


El gegant, que bé sap què pense de tot açò, perquè ho hem parlat moltes vegades, s'ho mira tot amb un punt irònic. Si per ell fos..



Ni tant sols els infantons amb les assutzenes coneixen de la puresa. Són massa anys rebregats, massa pols l'acumulada, massa clevills amb pols de segles incrustada, massa corfa repintada, tanta bellesa efímera de flors...


A la vesprada, passejaran entre nosaltres, mirant-nos altius. Com nosaltres els mirarem passar, ara es miren com passem. Això és la vida... Pols.

La vida, m'ho diu la Moma, també és rodar i rodar, a cop de bastonades que et faran aprendre o desaprendre a voluntat de qui les dona, però també, sovint, de qui se les deixa entomar.



Té sempre raó, la Moma, vestida de blanc virtuós en contrast amb el barroquisme dels nostres pecats cap-i-casalicis. I en acabar de véncer-los, quan creus que ja s'acaba, sona de nou la melodia sabuda del més elegant dels balls de bastons, torna a començar...



Teixint i desteixint retalls de ser, d'estar, de paréixer i semblar a l'aire i enlaire, se'ns passa la vida, simbòlicament vull dir. No es veu que Déu Pare estiga disposat a canviar cap dels ítems del contracte vital. Ell, sabent-nos tots, i amb la calor que fa, passa...



L'únic remei efectiu contra la calor és passar de carxots i caramelades, evitar el cald del marbre en ser que sobre ell t'allargues, impedir amb contorsió que la bandera dimoniesca t'ataülle i, en arribar el carrer de les Avellanes, aconseguir la redempció més fresca davant una gincama tan anyada com sorprenent; tanta crueldat calòrica com ens està regalant aquesta rera primavera. Qui fos Degollador, o com a mínim, tan lliure com sembla que és un degollador...


Aigua, vos demanem aigua... I vos senyor ens dau sol, i ens dau set...
Sort que hi ha veïnat de l'amable que terça al nostre favor, i templa solució sense mesurar-ne els marges...


I a poalades és com se'ns va la ronya i aconseguim un poc de dignitat sota la capa del sol, immisericorde, inaparcable...


Cansat estic, no m'abelleix cap migdiada carrerera entre el tarquim que la remulla no s'ha endut ni ha esbandit. Tornaré a casa sent hora horada pel meu decidit ànim. He corprovat el pus que s'esdevé d'algunes avinences i, ara, només m'abelleix que beure l'aigua més fresca i deixar de lamentar la insolació que he pres. Massa calor, massa...

Abans de fugir, però, encara em queda temps per regresar a veure sant Miquel. Al seu darrere, Diable em fita, i encara riu. Tot cap...


dissabte, 17 de juny de 2017

Ginestar (i III)

Ontinyent, a dissabte dèsset de juny de 2017. Vespra del Corpus.




Ara, aquelles ginestes que em van inspirar i vaig poder fotografiar, es troben totes granades. La corol·la de cada flor ha marxat, i només queda el verd sec de les primes titges punxegudes. És la llei de la vida, que per més que no vulgues i ho plores, tot passa... Ni tant sols aprofiten ja els pètals per fer catifes pel Corpus...
Almenys pot quedar, com a consol pels desesperats perquè arriba l'estiu, que nosaltres, les flors i la vida, també passem pel temps que ens defuig...

I la promesa de la nova llavor fecundada...

divendres, 16 de juny de 2017

I que (es) porten entre mans els gegants?





Ontinyent, a divendres setze de juny de 2017.

Feia temps que un lector, lectora en aquesta ocasió, no em feia una "consulta" per tal que puguera jo extendre'm al meu blog... "Escolta", em solta..., "tu que coneixes tants gegants, quina és la cosa més extranya que has vist que duguen a les mans?".


Ostres!, la pregunta em mou i conmou..." I tant que els he vist dur coses extranyes... Jo que m'he criat entre gegants de posat solemne, d'expressió hieràtica i, per tant, braços en posició incòmoda i gens expressiva, i mans lliures sobretot, sempre que els he vist alguna cosa que no siguen els tòpics pergamins com a fundadors de viles o donants de privilegis, i a elles les evitables flors, he procurat anotar-m'ho... (Només Joan de Sant Cugat del Vallés du flors entre els altíssims senyors?)


I és que duen de tot...

Entre els homes, els guerrers que suporten el pes l'arma al muscle sempre m'han atret, ja siguen maces, destrals, espases, martells, arcs, o els elements que els burlaven, com el matamosques que du el gegant de Comediants, de Canet de Mar... Els trabucs dels que representen bandolers solen ser ben lograts. Els ceptres sempre m'han sonat a versió treballada del senzill pergamí, però entre els nobles hi ha també bosses treballades, el poder imperial representat per una lluïda bola, dita "món" perquè el món dominat representa. Mira que m'agrada l'olifant o corn d'ivori que llueix gent tan alta com aquell gegant vinarosenc o el senyor Gastón de Bearn, de Saragossa, o el fuet del gegant gitano de Xàtiva... 



Entre els qui simboliten oficis hi ha forques pels llauradors, com també corbelles, un manoll de blat, alguna piqueta, destrals, aixades, sarrons, fanals, porrons per a la gresca, bastons i gaiatos entre els pastors (sempre m'ha encisat com el du, rera el coll i horitzontal el de Ribes de Freser), fins i tot rellotges de cadena...



Però pot haver-hi de tot, insistisc, perquè açò pot semblar un basar..., des de ventalls i pai-pais entre les dames i els gegants xinesos com instruments musicals si es representa musics (tabal, dolçaina, llaüt, timbal, gralla, acordió...,  una preciosa arpa du Dolça de Cerdanyola del Vallès..., fins i tot hi ha un gegantó a Ontinyent que du partitures amb dibuixos fets per mi...!) 


Ep, i els animals... Falcons (preciós el del comte-rei Ramon Berenguer II, d'Hostalric, o el de Bernat de Cerdanyola del Vallès), periquitos (què no coneixeu el que vos en vendrà si passeu per la Sagrada Família de Barcelona?), o lloros com el de la Negrita de Tarragona o el gat que du al muscle el gegant Odín de Vilanova del Camí i que intenta furtar-li la sardina que du a les mans? Ah, i 'ovelleta de Vicenteta de Canovelles, i el preciós porcell que du tota cofoia la gegantessa de Sant Antoni, de Barcelona, o el cultíssim mussol que du la deesa grega de la Universitat Autònoma de Barcelona...
Els hem vist duent ulleres, xarxes marineres, fusos i llençadores en els teixidors, regles en mestres d'escola, càmeres de fots, pipes, balons en els futbolers, llibre, plomes entre els escriptors, bòlics o fardells de pobres de solemnitats, i la sabata i la maceta en les mans del Sabater d'Inca, i els mocadors amb randes i les cistelles amb flors o amb qualsevol altre element identificador local..., com ara el pollastre de pota blava del Prat de Llobregat, botiges en pobles ceramistes, cistells amb bugada o amb peix dut al cap... Graneretes, parasols, rosaris, maces de correfoc... És tan ample, tan creixent el món dels gegants... Hi ha cada dia tantes figures noves, tantes representacions, que cada vegada pots trobar coses més interessants, un món inabastable ja... Què fa amb una nou gegant la gegantessa negra de Xàtiva? L'Europeu i el Turc socarrats bé que saben fumar, amb purot l'un i amb pipota l'altre... I el cavaller del Paral·lel de Barcelona que du amagadet el collaret que pensa regalar a la corista de tan llarga cama? I el morter que usa Sant Damià d'Argelers de la Marenda? I els esquís de Martí d'Andorra la Vella? I el setrill, el bacallà i les graelles de s'Àvia Corema de Maó? O les postisses del dansador de Vinaròs anomenat Lo Tio Gori...


Però no he contestat a la pregunta. Ho faig ara mateix... L'objecte més rar, per a un servidor, és la carabassa que du a les mans Lleïr dels Calots, un dels tres gegants de Sant Llorenç de Morunys, anomenats els Tres Savis Prudents dels Piteus. 

De la carabassa partida, assoma el cap d'una egua...

Això mereix que et conte la facècia... Resulta que els tres savis van anar a Manresa, a fira, i arribaren a un hostal on, en escoltar el nom dels Savis, volgueren posar-los a prova... Taparen la finestra de l'habitació amb un armari per veure si podien veure si arribava el dia... No ho varen fer. Quan s'alçaren havia passat un dia sencer i no arribaren a la fira manresana... Anave'n a tornar-se'n quan van veure un munt de carabasses... Ells no sabien quin era aquell fruit! Hi preguntaren i l'hostaler, dispost a seguir amb les burles, els digué que eren ous d'egua... Una en compraren que els costà un ull i part d'un altre, i tingueren tan mala sort que el que la transportava caigué a terra i la partí... Va caure sobre una pedra que, ja veuràs quina casualitat, donava protecció a una llebre, que saltà corrent per fugir... Els Piteus es quedaren al·lucinats, l'egüeta, com havia pegat a córrer...

I quin és l'objecte que més m'agrada? La poma temptadora que ofereix la sempre incitant Dimonieta de Badalona a qui la vulga agafar; sempre que la serp que du a l'altra mà no...

dimecres, 14 de juny de 2017

Ginestar (2)




Ontinyent, a dimecres catorze de juny de 2017. Vespra del Dijous de Corpus.


I ací està el segon dels sonets que van caure'm ara fa just una setmana quan provava d'explicar com em venia enguany, i ara encara és igual, la corpusada...

Gegants "anys vint" o personatges medievals?


Gegants del Corpus. València. 


Biar, a dimecres catorze de juny de 2017. Vespra del Corpus.

Això mateix. Com que hui és la Vespra històrica del Corpus, el dia més esperat de la meua infantesa perquè amb els meus estimats Gegants i Cabets —i amb la por feral que els tenia...— m'arribava l'estiu més abans que no s'acabaren les classes o vingués la Nit de Sant Joan, m'abelleix escriure alguna cosa sobre el tema... A més, una vegada passades a net les immisericordes burocràcies de notes i competències i tal, com que m'he trobat de sobte encarregant-me de la roba dels gegants, que diu el refrany per assenyalar l'escassa feina que fan els desenfeinats, pecat el de la mandra que ni la Moma pot véncer... 

Trobe molt injust això de considerar qui s'encarregava de la roba dels gegants fos malfeiner. Justament, en alguns indrets, passava al contrari...


Gegants de Sogorb


Quan el Corpus marcava el moment d'estrenar la roba de mudar de l'estiu, segons les darreres modes, els sastres no tenien prou mans per abastir tanta comanda com els arribava. La mateixa paremiologia ens ho deixa clar: "Les presses del Corpus, tres cosint un botó i el mestre enfilant a un racó" que es deia per assenyalar una feina empesa amb poca previsió tot aprofitant el tòpic corpussià. O aquesta encara més significativa: "Pel Corpus i Nadal, els sastres maten la fam!"...

En algunes poblacions que tenien, a principis del segle XX, la festa del Corpus com ocasió de lluiment social de campanetes, la moda la "marcava" la parella de gegants cristiana o europea, la primera de les que representaven —des del vell barroc— els quatre continents que adoraven el Cos de Crist, segons la Contrarreforma catòlica generativa d'aquestes figures i idees. Joan Amades ho explicava ben bé al seu "Costumari Català". Et copie un fragment, a cormull d'aquella gràcia tan seua...


Gegants de Castelló de la Plana segons el "Costumari Català" de Joan Amades

"Durant molts anys, fou costum que la gegantessa tragués la moda femenina en els vestits d'estiu. No era considerada dama de bon to la que no esperava a estrenar el seu vestit fins després de Corpus. La Pubilla era vestida per la modista de més fama de la ciutat; cada any canviava el festit, seguint el novell gust de la moda, i el vestir-la costava a la Ciutat una suma important. Els vuit dies següents al de Corpus eren, per a les modistes, de gran activitat, car el mateix costum que veia amb mals ulls que s'estrenés el vestit abans de Corpus, trobava carrincló estrenar-lo més tard de la vuitada. La societat femenina de bon to acudia a veure la processó de la vuitada portant ja el vestit segons la moda treta per la gegantessa.

Això que la gegantessa tregui la moda del vestit femení d'estiu no és pas exclusiu de casa nostra. Aleshores no hi havia sastre dels gegants, com més ençà. Curava d'abillar-la el sastre que designava el gremi, seguint un torn rigorós. Vestir la gegantessa resultava per a ell un bon negoci, puix que tota la bona societat femenina li encarregava la roba, per tal que fos a la moda. Aleshores ja s'estilava copiar els vestits estrangers. Com que els mitjans d'expansió eren difícils i els sastres no podien anar a l'estranger per veure com vestia la gent, ni de fora no arribaven prou gravats que donessin clarícies en aquest sentit, els sastres, per a renovar les modes, s'havien d'aprofitar i treure partit de les forasters que venien a la ciutat. Per tal d'estar ben informats en aquest sentit, segons la veu popular, els sastres estaven avinguts amb els hostalers, a fi que els posessin al corrent dels forasters que arribaven, sobretot dels que vestien diferent de nosaltres. Els sastres, en agraïment d'aquest servei, tallaven i cosien de franc les calces per als hostalers. I no s'hi devien mirar pas gaire, puix que encara avui, per qualificar una cosa de malgirbada, hom diu que: sembla unes calces d'hostaler, que mai no cauen bé.

Gegants de Morella.
Aquestes paraules que Amades escrivia en referència a Barcelona podrien ser aplicades sense massa diferenciacions a altres grans ciutats com ara València i Saragossa, i altres de més menudes com ara Castelló de la Plana... Però qui té poc i gasta massa, té el cap de carabassa... I això vol dir que en acabar-se el costum revestidor (i en algun cas com el de Vilafranca del Penedès, pentinador), les figures es quedaren habillades d'aquella manera: amb la roba pròpia de l'elegància clàssica dels anys vint del passat segle... Ep, però no la de l'atrevit estil de la "belle epoque", que també (només cal veure el barret que dugué la Europea valenciana), sinó altre més intemporal, tant que algunes d'aquelles dames han dissimulat pels anys els seus vestits com a "medievals" i tot...!


Gegantesa cristiana de Xàtiva

Què no vos heu preguntat mai perquè viste frac i pantaló negre i camisa blanca el gegant de València? I les seues còpies d'obligada influència de Xàtiva, Sogorb, Llíria o Morella? En les dones, l'abstracció de formes que hem avisat fa passar per medieval un acostumat vestidor de dues peces: falda ampla i cosset cenyit i, sovint, amb randes.

Gegant cristià de Xàtiva
Fins i tot aquest vestidor femení s'ha estilat en pobles on la parella masculina sí vist clarament "a la medieval". Això ho devem a la imposició sociocultural franquista d'un model propi ja del segle XIX, el de tindre la parella europea de gegants com a una representació dels "Isabel y Fernando" imperials, i tals... A casa nostra, l'existència d'una parella musulmana, gràcies a les festes morocristianes, assentà i normalitzà aquesta estructura davant l'antiga racial corpussiana. A Ontinyent mateix, la Reina Cristiana serveix de bon exemple.

Els Gegants ontinyentins de Carles Tormo "Carlets" el dia de la seua estrena.

La seua parella, el Rei Cristià, bé que sembla un rei medieval "d'estampeta". I com costà de fer entendre que havien hagut Jueus i tot allò... Qui ho diria ara, eh?