.

.
"Desmesuradament,/ tot és com ha de ser./El rellotge és absent./ I sempre hi ha que fer./ Plors d'amor, ja són mar./ Raig de foc que no para./ Els Déus volen baixar./ Font fresca tot i encara".

Montserrat.
Ovidi Montllor
.


.

.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Comença la gira de Paco Muñoz...!




Ontinyent, a dimecres vint-i-sis d'abril de 2017.

Doncs bé, entre unes coses i altres ha arribat el moment que Paco comence la seua gira. Em fa molta gràcia que siga el proper divendres, el vint-i-huit mateix. Per què? Molt senzill. T'has fixat que es tracta de l'últim divendres d'abril, i el camp ple de flors... Doncs sí, es posa en marxa el mateix dia en què els Pelegrins de les Useres fan la seua caminada cap a Sant Joan de Penyagolosa... Saps que no crec en les casualitats, així que trobe un auguri meravellós en aquest joc. Mentre els Pelegrins estan purgant a base de fum de pi banyat en la Cova d'aquell recòndit monestir els pecats del seu poble, Paco estarà esbandint malestrugances a l'escenari. Per fi Paco sobre l'escenari... M'ho crec perquè conec la seua força i la il·lusió que ha posat en aquest retorn. Paco vol cantar els "Amics Poetes", era una espina massa endinsada en la pell, d'aquelles que molesten a cada pas, no haver presentat en públic el seu, de moment, darrer disc... 

Ha estat molt de temps esperant, preparant l'ocasió... Escoltant que si estava malalt, que si tal i mesqual... Com diria l'admirat David Mira, li furte les paraules, Paco té una mala salut de ferro! Ja veuràs com el seu esperit i el seu gest és el d'un jove il·lusionat i com encara t'encomana l'energia que dolla sense aturador, com aquella font a la què li picaren el nom... 

És, però, i cal dir-ho, una gira atípica aquesta. Sabem que comença a Almussafes el proper divendres, i que seguirà al Castelló de la Ribera Alta, el 7 de maig. Té aparaulat ja el teatre Antonio Ferrandis de Paterna pel 6 d'octubre i vol concloure el passeig pel país al Principal de València, després de passar pel Castelló de la Plana Alta, per Alacant i, això espere perquè serà més que preciós veure'l com se l'estimen, a Cocentaina... Però no es poden donar més dates. Els nostres ajuntaments són així com som nosaltres de tranquils, i els seus programadors culturals van com van, a colp de pressupost uns, de capricis alcaldístics-regidorials altres... Poc a poc, a mesura que vagen confirmant-se dates, veuré de dir-te-les i aclarirem si finalment vindrà a Ontinyent, quan cantarà a Algemesí... Un servidor, com farà més d'un dels seus seguidors, no pensa perdre's massa oportunitats d'aquestes d'agrair a Paco el seu menester... Eixa és una altra, no és una gira d'acomiadament que diuen per ahi... És una gira de presentació del disc "Amics Poetes". Que de projectes, Paco en té un bon grapat en ment... I encara nosaltres el punxem: el diumenge a Vivers, no va dir que no a una bestialitat que li vaig soltar mentre Rut i Ángel José em miraven al·lucinant pel meu atrevit proposar-li una idea que segur que no me'l va deixar dormir... 



Doncs bé. Comencem la roda aquesta en què el senyor Enric Murillo, que mereix un monument i algun dia li'l farem, ha posat els seus cinc (i més) sentits tot preparant un espectacle a l'alçada de l'artista..., dels artistes! Serà impagable del tot, i no ho dic perquè l'entrada serà lliure, no, gaudir de l'acompanyament que embolcallarà Paco. Ei, que Ina Martí i Apa, sí, Apa, cantaran al seu costat. I dit açò, poc més cal afegir. I ho dic en respecte, i m'alce de la cadira en escriure-ho com supose que t'hauràs alçat tu en llegir-ho... 

Per que vages fent goleta, i amb la suposició que ja coneixes l'entrevista, et passe el treball que Pau Benavent va fer fa no res per a la Televisió de Catalunya sobre Paco. Només cal que entres ací, perquè el blogger aquest no deixa que pugues accedir-hi directament, xe!

A veure, no és un mal reportatge, en nou minuts encabir el què és Paco no pot ser possible ni pels mateixos Titans. I moltíssimes gràcies, que eixos nou minuts multipliquen l'interés que han mostrat els mitjans valencians "histèrics" per ell... A més, és pels catalunyesos i per això cal tirar de la veta tòpica... A mi, em deixà un poc gelat, però és que espere molt d'aquestes oportunitats; espere que algun dels grans periodistes valencians puga atrevir-se algun dia a entrevistar Paco i treure-li amb art tot allò que a mi em meravella de la persona, de la trajectòria, de tantes coses com aprenc cada vegada que m'embadalisc escoltant-lo. Per més que després no tinguem cap lloc per publicar o editar el treball...

Bo, no t'entretinc més. T'espere a la Sala d'Actes del Centre Cultural d'Almussafes el divendres vint-i-huit a les deu i mitja de la nit. Procura vindre un poc abans perquè igual s'omple i tal... Entre totes i tots, anem a veure si satisfem el vici aquest que té Paco de voler sentir-se estimat...




dimarts, 25 d’abril de 2017

Ací estem. Ací estic. Encara...




Ontinyent, a dilluns vint-i-quatre d'abril de 2017.

Aquesta nit farà deu anys exactes que vaig pujar per darrera vegada al cim del Montcabrer.

Era una vetlada no massa fresca, amb una visibilitat extraordinària, i la barbaritat va ser valenta... 

Resulta que formava jo part activa, ideològica i organitzativa del projecte "Ací estem" que encapçalava l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida junt a un munt d'organitzacions i ajuntaments que s'hi van sumar... Quina preciositat. La nit en què commemoràvem el dia que faria 300 anys de la terrible Batalla d'Almansa (1707), convocàvem els valencians a pujar a les nostres serres per fer-nos llums els uns als altres per mostrar-nos que sí, que érem una societat encara viva... La de gent que s'hi va apuntar i la d'històries i activitats que, per unes raons i altres, encara no han estat contades... Pobles menuts i grans que apagaren les llums, monuments il·luminats que foren ombrats, castells humans, danses, soparots, músiqueries i, sobretot, pujades als cims per tal de dur els llums que conformaren aquells puntetes que sí, que significaren l'únic acte veritablement comú i popular per celebrar aquell dia. Des de la senzillesa extrema i el simbolisme major. Des de Morella i Vinaròs fins a Novelda i Alacant, aconseguírem un anecdotari fabulós... 

Jo encara guarde molts dels escrits que es generaren, de les il·lusions que compartírem... Amb el desencís immediat i posterior amb què em corsecà l'organització que havia estat l'engrescadora de tot plegat, i on tanta bona gent va treballar tant, no vaig impulsar cap conseqüència literària ni documental dels tants actes, com l'ocasió hauria merescut. És més, personalment, considere aquell acte com el darrer dels immensos atreviments festius que m'ha tocat moure i dur a terme en aquesta vida. Ara, misàntrop descregut com m'he tornat, ja no podria abraçar aquells impossibles. El temps de l'activisme voluntariós ha estat substituït pel de l'observació irònica d'un món que ha substituït la voluntat pel guany econòmic o la pressumpció social.

Per això em faig creus de com vaig atrevir-me a fer-me càrrec de la llum que s'encendria des del punt més alt de la Mare Mariola... I no hauria estat possible si no hagués tingut el recolzament absolut i boig d'un adolescent meravellós, el meu fillol Ivan... Ens presentem els dos al Molí Mató d'Agres allà a les set de la vesprada amb la intenció d'accedir amb el meu atrevit cotxet blanc fins a les Caves i, des d'allí, fer a peu la baixada al peu de l'altívol Montcabrer i, vora el Dit de Déu accedir a la font del Pouet, fer la volta pel camí de les Penyes Monteses i arribar al punt geodèsic d'on no pensàvem moure'ns no siga cosa que, en mig de la foscor, ens despenyàrem a l'abisme...

I ens trobem tallat el pas.

No hi havia manera d'accedir-hi amb vehicle i no havíem previst cap pla B... La setmana anterior havia pujat bé jo i, ara... Res, que amb un excés pecaminós de voluntarisme romàntic, ens pega per deixar el cotxe al Monestir de la Mare de Déu d'Agres i concentrar en la meua motxilla el major pes per fer l'ascensió a peu... Beneïda ignorància i gloriosa força de voluntat... Què duria jo allí? No ho he pensat mai, però també sé que el tros d'accés al refugi no l'oblidaré, tan agraït com vaig quedar al meu bastó per tots els favors que em va fer, que no em vaig quedar allí tantes vegades, a tants allís...

Total, que arribem a l'objectiu deu minuts abans de la mitja nit. No va donar temps d'asseure'ns, que des del cim del Benicadell, des del castell de la Barcella, des de la Safor i el Montdúver, des del Castell de Cocentaina tan menut allí baix, des de l'Aitana enorme sota la lluna, ja estaven fent-nos senyals. I des d'allí dalt es veia llum també al Menejador, i al Sant Crist de Bocairent, i al Reconco de Biar allí lluny, i a les runes del castell d'Almisrà, i a l'estimat Sant Esteve d'Ontinyent. Quan arribà l'hora i vaig veure com el meu poble i molts d'altres del Comtat i de la Vall començaven a apagar part del circuit lumínic urbà, vam emocionar-nos... La llum més intensa i joganera venia del Pare Benicadell. Nosaltres, estenguérem la senyera de ma tia Mila i la meua, aquella que em vaig fer amb tela de sac,  i començàrem també a fer dansar els llums en totes les direccions de la Rosa dels Vents. Allà dalt de Mariola, algun boig també recorda que...

A les dotze i mitja, absolutament rendits, iniciàrem la tornada... 

Vam optar per fer-ho espai. L'ascens a les Caves es feu dificultosa i la baixada fou una elecció obligada, perquè no estàvem per a més coses Ivan i jo... Per la pista per més volta que peguem... , quanta major seguretat després de tot el què hem viscut... Poques vegades en ma vida, quan a mi em pegava nitejar per les muntanyes, he escoltat tan propers i antentament els sorolls de la vida nocturna, el respir de tants animals, ni he sentit tant les històries que li anava contant al xicon... Fou sense dubte una de les meues fites vitals... Arribàvem a casa a les cinc del matí i jo em posava a fer classes al reformatori de Villena a les huit... 

Per la vesprada, no va haver moment de descansar... Vàrem agafar uns quants pendons i paràrem a Almansa per viure la commemoració de pau, agermanament i record solidari i respectuós que acabà fotent-se'n de tot i convertint-se en una celebració local de la victòria d'uns (ells) amb el castell de focs artificial que tant burxàrem... D'aquell dia, em queden els llibres que vaig comprar, l'esquella que cada any m'acompanya en la Nit dels Panderos i una sensació d'eufòria moral que mai mes se'm repetirà. Ací estàvem i ho havíem demostrat a un món que no va poder ni voler escoltar... De ben segur que molts dels participants en la facècia encara guarden un bon record d'aquells moments...

Ara, deu anys després, i després també de tant d'exili, puc afirmar que aquests deu anys han estat els pitjors del meu recorregut vital, en tots els sentits excepte dos, els de la inspiració i l'aprenentatge. Són massa coses les que m'ha tocat aprendre a bastonades, sobretot com és de veleïdosa la gratitud humana. I ara que de nou em trobe amb ales per fer, ja cal fer des d'un punt de vista absolutament diferent. No passa res. Encara puc dir que "Ací estic". Ha hagut moments més durs que aquells de la pujada contra tot rellotge i lògica al Montcabrer. Infinitament més durs. 
Ara, l'esperança rau en el fet que també els hi haurà de tanta llum, ho sé i ho espere, com la d'aquella mitjanit.

dilluns, 24 d’abril de 2017

No parem amb tanta alegria com Paco ens dóna...




València, a vint-i-tres d'abril de 2017.

Res, que el dia de Sant Jordi, que és dia assenyalat, m'agafe el cotxe, netet per a l'ocasió, i me'n baixe a Real a per Paco i Pepa. Si Paco diu d'anar a Vivers a la Fira del Llibre, qui sóc jo per contradir a l'home? Acabem fent una bona cotxada i rient per ací i pegant més d'una volta a alguna rotonda per enllà, amaneguem al Cap-i-casal d'aquella manera... Amb la fresqueta que feia a Ontinyent i jo me'n vinc amb cos de camisa justeta..., la darrera vegada que vaig acudir a una Fira d'aquestes, quan vaig signar llibres d'aquells seriosos que feia llavors, amb el senyor Ariño — imagina't com eren de seriosos—, vaig torrar-me de tal manera que, ara, em somric quan Paco li explica a Pepa que el jersei de llana que s'ha triat no sé quines propietats calòriques diu que té que el mantindran fresquets mentre la dona el marmola... Això sí, no pense treure'm el barret, que encara em refredaré per la calba...


M'explique perquè la cosa té suc d'aquell amb polpa... L'any passat, recordes que li feren aquell homenatge tan xulo a Paco al Principal de València? Sí, la gent del Guaix, la Coordinadora pel Valencià de l'Horta Sud, amb un sensefí de xicalla escolar que cantava i cantava tan belles maneres de Paco i els seus amics... Sí. Paco va arribar a afirmar que havia estat un dels moments més emotius de la seua vida... Et situes ja? Val!, reprenc la troca... En aquella ocasió, la presentació de Paco la feu l'Enric Lluch,... 



Va ser espectacular, xe! Jo veia a l'homenot fer-se xicotet, xicotet mentre Enric anava contant un conte tan graciós, amb tanta estima...



...que ha acabat sent llibre, com calia esperar. Per bonic...

I el llibre, dit des d'ara "Paco Muñoz, l'home de la guitarra", l'ha tret Edicions del Bullent, com a número 17 de la col·lecció "Cavallet de Mar". I va signat pel mateix senyor Lluch i, oh sorpresa, per l'Anna Roig també... Anna Roig fou l'autora de l'al·lucinant cartell d'aquella jornada ditxosa... Jo no he vist obra gràfica, ni la que els més reconsagrats artistes nostrats li han dedicat, que emocionara més el Paco. Tant que, en veure's en tamany natural a les portes del Principal valentí, va voler que el fotografiara al davant amb la mateixa postura... Ara, a casa, el té pujant l'escala, el cartell, i no hi ha dia que no s'ature a mirar-se'l eixe Paco tan jove, tan vital i feliç...


 En els dibuixos d'Anna Roig hi ha molt de Paco. Per la gràcia pròpia de la il·lustre dibuixant, però també pel seu mètode de treball, que ha comptat amb l'ajut del senyor Lluch i, supose també, del mateix Paco. Coneixer-lo, bé que el coneix; les làmines bé ho demostren. I eixa coneixença que és estima, t'apareix a qualsevol racó de cada disseny. Veus l'estima als traços i als colors, a la intenció i a la saviesa plàstica d'Anna, una autèntica meravella de persona que mereix el meu aplaudiment... i la teua compra... Jo, amb els de Gael i Candela, Marc, Aiden i Abel, ja he complit amb parròquia, he, he, he... (de moment, que de nebots me'n queden. El que no em quedava és pressupost!)


 Ah, i gràcies a l'editora i als qui van tindre la feliç idea de crear l'homenatge i ara homenatjar-lo de nou, més àmplament i per dibuix i escriptura... Si allò va ser un encert cordial, açò ja ha estat un vertader abraç fraternal... Paco estava com un xiquet, Pepa també, i el nebot, i les germanes i tutti quanti ens acostàvem a ells... Només cal veure la cara de Rut en presentar-li Paco... Per ací hi ha una fotografia d'ells dos, no sé per on l'he posada ara..., però la bona, la que Rut es troba tan emocionada que no pot parlar, eixa només la passaré als dos protagonistes de la imatge. Hi ha intimitats tan intenses que mereixen un respecte. Jo mateix, en conéixer hui a una de les escriptores de la meua llunyana infantesa, la senyora Empar de Lanuza, dec haver fet una composició de rostre més que patèticament commoguda. L'havera abraçada... Només he encertat a aclarir-li que des del seu "Savi rei boig" la seguisc... Això sí, li ha demanat que es fera amb mi i amb Paco un fotot... Només fixa't en la meua mà com se l'abraça per entendre el calibre del caliu que s'hi respirava vora aquell microescenari i la paradota, després, de la gent del Bullent...



 I és que, si Paco és aglutinador de preciosismes corals, el senyor Enric Lluch és un autèntic nigromant en aquest ofici d'engalipar la xicalla amb els colors de les històries més belles contades amb paraules feliçment atrapadores... Ausades que fan bona parella...! Paco diu que Enric l'ha presentat cinquanta mil vegades i que no sap encara com s'ho fa per no repetir-se mai i sorprendre'l sempre... Ai, eixa és la sort que segueixen els prestidigitadors narratius, que són capaços de desaparéixer d'una signatura de llibres així, per encantament, tot substituint-la per una paella que esperem li anara tan bé com ens va anar a nosaltres, quin profit, l'arterioesclerotitzant dinar que vam acabant fotent-nos...


I ací Pepa amb el senyor César Amiguet, conversant entre presentació, presentació, signatura, solanada, gent i més gent, les ametles que Ángel José i jo acabàrem, la rosa de Rut que vol comprar-se el llibre de Frida, el Cendreta que va acabar venent-me un Espill (o llibre de les dones) i mil històries més d'aquelles que, si ens asseguérem a recomptar per recontar, no les creuries.



A veure, redell! Si vos faig una foto "oficial" perquè se la quede Paco de record, es pot saber on vos poseu a mirar vosaltres dos, albercocs del Patriarca? L'única que ix com cal és l'Anna, xe... ! Doncs vos foteu i vos pose en blanc i negre. Anna segueix eixint molt millor que vosaltres...



 I clar, tota la gent que s'hi apropava volia la seua fotografia. Amb el què costa això..., res, ja em tens disparant de càmera. Total, si me l'he comprada per a la gira de Paco, per què no rodar-la ja? Ací en teniu unes poques... La resta, demaneu-li-les a don Francisco, que les tindrà properament...


Ara... Ja he trobat la foto de Paco amb Rut, xe... Au, Rut, ja pots presumir de ser amiga del tio Paco...


I tant de Paco, tant de Paco... Heus ací un magnífic somriure de Pepa. I no em vingues ara, Pepa, amb que no l'havia de publicar, que si et fa vergonya, que si pataplim i pataplam, que tu també tens la teua part de mèrit en tot açò..., recontra... I com em digues que no has eixit preciosa...


 Altra de les fotos que m'agraden..., Paco amb la família més propera... Ara que pense, l'única foto que no he fet encara és amb Mireia... Iep, tu, Mireia... Quan et pille per davant no hi haurà qui et salve... M'has de contar si li va agradar el merengue a Arturo, eh? I sàpies que ta mare vol compartir amb tu la llepolia aquella que li vaig dur de la processó de Divendres Sant... Si és que un dia d'aquests ens cucarem de tant de dolç...


I aquesta foto mereix explicació. Els posa al meu davant el potser millor artista fotogràfic de la ciutat de València, el senyor "Flaco". Què faig jo? Alçar el braç per treure la mateixa imatge en perspectiva diferent... he, he, he... Segueix sent Anna la que millor sap posar...


I heus ací la prova del què deia jo... A que sembla que Paco vulga vendre un llibre...?


I entre uns i altres, altres i uns... Paco es va quedar ben cofoi amb la signatura que li feu al senyor Conseller... Ei, que les que dedicà als meus xiquets també són d'aquelles bones... I la que em va fer a mi l'altre dia, per a què dir res, que m'emocione...


... com m'emociona aquesta foto.  Ai...!


I amb el cabet a la feina. Paco signava i Anna dibuixava meravelles en un iàmbic! Bona cosa de llibres que signaren els dos i ben content que se n'anava cadascú a casa, acompanyat per l'home de la guitarra...


Per cert, Paco, parlant de la guitarra... Li has contat a l'Enric com apareixes des de fa anys i panys al meu betlem? Segur que si et veu l'Anna es parteix del riure... Bé, quina manera més bonica de passar el matí a una València desconeguda, per amable... Ara, que agrade el llibre i que molta gent puga compartir l'estima que atresora i encomana...

De ben segur que, si has arribat fins ací amb tanta lectura i tanta foto, no tardaràs en buscar el teu exemplar. No dubtes que hi ha algun esperant-te...


dissabte, 22 d’abril de 2017

Altre "dia històric" per a la Festa d'Alcoi...????

Foto emprada a un diari dit "Información" d'Alacant.


Ontinyent, a dissabte 22 d'abril de 2017.

Aquest matí he estat temptat de baixar-me'n a Alcoi, matinant, matinant, per tal de viure un altre dels "dies històrics" de les festes morocristianes en honor a Sant Jordi megalomàrtir. A la fi, he decidit quedar-me a casa i evitar-me el marró de l'aparcament. Total, sí que vaig estar present en la primera diana en què no desfilà una esquadra femenina sinó dues!, però...  Enguany, hui, que una capitania mora presentava una nova esquadra femenina només existia l'ingredient especial i morbós d'un Sergent Moro masculí, ergo es converteix el fet en l'anunciadíssima primera esquadra mixta de la història i tal i mesqual i pasqual... Quan en el fons, només és tot parauleria...

Un conegut m'ho explicava amb bona cosa de sorna fa ben poc... No Sergi, que estàs equivocat i tothom ho està també... Açò no és un procés lent, lentíssim, etern, d'adaptació sociològica a un igualament real en la festa morocristiana d'Alcoi entre sexes. No es procura no fer mal, perquè d'infarts a cada avanç, a cada "novetat" els tindràs entre els contraris a la defensiva com a víctimes i en els qui passen a l'atac però no hi ha manera que arriben mai a aconseguir cap paritat. No. açò és tot un contuberni preparat per les forces ajuntamentalcasaliciquesfiladistesfonevolianes perquè arreu i a tota hora s'estiga parlant de la festa alcoiana.

Mira tu si no...

Segons l'anàlisi d'aquest xeu, la cosa queda claríssima. Blanc i en botella, orxata: tots han arribat al pacte que la dona entrarà en la festa amb normalitat absoluta perquè no s'hi poden quedar endarrere en aquest camp tant de moda tot conformant la imatge d'una societat digna de ser museitzada no al Casal Sant Jordi sinó denfront, a l'Arqueològic... I més quan són conscients que han estat les dones les qui han fet avançar, i fins i tot han salvat del desastre, les festes morocristianes de pobles veïns. El temps que trigaran? El que calga, segons l'equip de tècnics turístics, sociòlegs, psiquiatres i periodistes que duen realment el cas, a l'ombra i amb un bon carregament de café-licor a la vora. I aniran a pas de marxa mora empeltada de processó i, si pot ser, cap enrere i avant, com en la Diana Vespertina dels Cavallets, per crear un espectacle no digne de la Mostra de Teatre d'Alcoi, no, sinó de tots els mitjans de comunicació que puguen fer publicitat i sense gastar massa, que alcoians són... Tot arribarà, però..., i què és el temps per a unes festes tantcentenàries...? L'únic temps que importa realment és l'oratge que farà en la vesprada de cada hui, però d'això ja s'encarreguen els càrrecs portant ous a les clarisses de Cocentaina perquè li resen a la Mare de Déu del Miracle i que desvie la possibilitat de pluja cap a Banyeres de Mariola, xe!

Així que ja no pense preocupar-me més pel tema per si aquest caragol descregut i sabut tingués raó. Les dones ja eixen a les festes d'Alcoi i aniran apareixent paulatinament en tants càrrecs com el comptagotes permeta a cada ocasió. Només espere poder veure l'episodi que vaig previndre fa vint anys i per escrit: m'agradaria veure una Santjordieta.

Des d'ara, i com que falten un bon grapat de "dies històrics", vaig a racionar-los per veure quins són passos més lluïts i documentables fotogràficament i de quins d'ells només cal furtar alguna foto a la premsa digital...

- Primera Gloriera a Alcoi (si no passa res, a l'any que ve en caurà alguna).
- Primera Capità a Cocentaina (que molt dir, molt malparlar, però...).
- Primera Presidenta de Festes a Ontinyent (primera junta de festes amb trellat, afegiria algun conciutadà, també...).
- Primera esquadra mixta, però mixta, mixta, a Bocairent.
- Primer/a autor/a de cartell de festes a Alcoi que no siga criticat fins a l'excés més visceral.
- Primer/a capità/ana gai amb favorit/a a Alcoi i Cocentaina (ja ho hem vist a Ontinyent -espectacular que fou- i el Campello).
- Primera esquadra d'esclaves a Alcoi.
- Primer comentarista televisiu d'entrades que diga res de trellat.
- Primera Sergenta dirigint una esquadra d'homes a Alcoi.
- Primera Alferes i/o capità a Alcoi.
- Primera Santjordieta.

Si se'm passara, aviseu-me en qualssevol d'aquests casos, que no me'ls voldria perdre per res del món...

Històric és que un himne de festes, com el d'Alcoi, arribe ahir al seu centenari. Felicitats.
El tema de la dona en les festes d'Alcoi és un tema d'urgent solució sobre el qual ja hem fet moltes bromes. Massa.

Que el senyor Juanjo Alcaide es vista de colors...






Bocairent, a divendres vint-i-u d'abril de 2017.

Com que aquestes vacances, per motius únicament atribuïbles a la meua despersona, no me n'he anat de viatge, no he pogut estar-me'n de visitar els amics, i hui li ha tocat la loteria del suportar-me al senyor Alcaide García, Juan José... I he fet bé d'esmorzar amb ell i després arromangar-me per seguir-li la veta... No he vist personatge com ell!, des del cansament absolut de qui no sap descansar, vinga a fer barbaritats de les més boniques!, davant meu s'ha espolsat una feina de comunions que si no ho veig no m'ho crec, que ha acabat passant idees noves a l'empresa que fabrica els àlbums aquells tan tòpics...! Això sí, com no deixe de fumar, un dia d'aquests vaig a posar-me dur, jo!

Res, que és juntar-nos i, amb coca-cola de cirera o no (hui cervesa lleugereta amb llimona), acabem revolucionant el món petit que ens envolta. Mentre ell prepara els nous logos pel negoci, per ara mateix, abans encara d'exhaurir el crèdit del desé aniversari de Photofinish, a mi m'ha pegat per muntar-li un aparador espectacularment colorista-comunionista... Doncs sí. Enguany té tants primers combregaments per il·lustrar que va tancar el termini d'inscripcions més prompte que mai; com anava a rebre xicalla i famílies amb un aparador sosaines? Per això està el tio Sergi Carrasca, per a muntar-li un mar que ix d'una regadora verda i sobre el qual navega un vaixell d'aquells de vela papassetiana... I dins d'uns poals rosa i taronja, res millor que rebre el vent amb giradors blaus i grocs... Què és la primavera sense color? I què pot ser de les nostres vides sense aquests rampells de boniquesa... I encara em sorprén traient globus i unflant-los... un de pistatxo, altre d'assalmonat i un altre..., de negre! Quin negre més preciós i esclatant! I com m'agrada d'incloure en un marc d'aquests impactants el color que més s'escau al gust del senyor Alcaide, com a bon seguidor d'Ovidi que és...

Per la vesprada, estic estirant les cames per la Font de Morera i el barranc de Iel·las i m'arriba un missatge whatsàppic... És Juanjo. S'ha decidit a ampliar més la bogeria colorística... No conec a ningú amc tal capacitat de reinvenció... Que si recorde la conversa que hem tingut sobre el ganxo al sostre? Doncs ha desmuntat un paraigües i ja ha instal·lat un joc mòbil on penjar les fotografies que desitgen fer volar els amics, que no clients... Pel que he pogut saber no hi ha terme mig i els clients li són amics... Els enemics, amb ses enveges, no passen mai afortunadament el canzell de sa porta... 

Res, que ja he pensat una foto que vull penjar d'aquell receptor de pluges bones... 




Gràcies pels ànims i per l'amistança...

Per cert. Sí. Estem perpetrant una de ben grossa... Quina?, no tardareu massa en saber-la... Serà sonada...

Senyora!, que té vosté inflamada la Magdala...!


Ontinyent, a dijous vint d'abril de 2017.

Sí. Assistisc a la presentació del llibre "Magdala" (Palerm), poesies diverses del senyor Sergi Torró. I això és mèrit tenint en compte que la sobretaula estava fent-la a casa de sant Paco Muñoz, qui havia tingut a bé convidar-me a una senyora cassola d'arròs amb abadejo al forn que... He arribat justet al trenet i/o metro que semblava "La Llibreria" d'Ontinyent tot resant perquè cap dels presents no patís de claustrofòbia i em trobe que havien retardat mitja hora la partida, i encara hi havia algú del Col·lectiu Sant Dimoni, animadors contraculturaloides de l'ocasió presentativa, amb una cervesa a la mà... En acabar tot plegat, qui s'ha fotut una bona cervesota he estat jo que mai no bec alcohols... La cosa aquesta terral, magdalenenca, bé que ho mereixia...





Confessaré ser seguidor de Sergi Torró des de la meua entrada a l'Institut del poble. Ell em guanya en pocs anys, els suficients per arribar a dedicar-li aquells atrevits versos de "Derribos Árias" a la professora de castellà que tant ens feia patir, i no suar massa ni gens... Justícia poètica primerenca que enlluernà el xiquet que jo era, escriptor llavors de versos amorosos al meu primer balostiable, d'aquells tan assaonats.... Entre els dibuixos en pegatines dels professors, convenientment caricaturitzats, i els poemes del senyoret Torró, vaig començar a espavil·lar-me i a provar a eixir del cercle del bulling immisericorde a què em sotmetien determinats personatges sinistres, però dretosos. Hi havia esperança de supervivència, i l'esperança estava en la lletra. Només calia esmolar la ploma i deixar-se anar...



I heus ací el cavaller cristià, i com a cristià, pecador, i com a pecador arrepentit, que ha viatjat a Magdala (Eivissa) i ara torna per contar-nos-ho en un llibre recontrapreciós, no apte per a aprenents de lector de poesia i que, sobretot, QUE MAI NO TE S'OCÒRREGA COMENÇAR PEL PRÒLEG.

La vetlada representada fou simpàtica i interessant. Jo m'ho vaig passar pipa observant primer i fotografiant després les gesticulacions de les mans dels interventors. Això sí que és vocalitzar i la resta són tonteries!

Obrí plaça Pep Alfonso a tall de mestre de cerimònies poc cerimoniós. Si et dic veritat, no recorde què va dir que no fos veritat. I qui té la veritat, se li atorga i santes pasqües, com a bons germans, que per això és president d'una confraria de Setmana Santa. Això sí, allò que digué li eixí de l'ànima, com a bon amic que se sap, se sent, del senyor Torró. Què dic amic! Germà!, exageracions confrarístiques d'aquelles que quan te n'adones que d'exageració ténen poc, admires més això que l'amistat sí que puga existir, a la fi. I que es venga cara...


Un rastell de paraules desèrtiques volien situar-nos al Magdala (Alep) precís, la del conte fet bíblia canònica. Jo, recordava aquella conferència que sant Àlvar Monferrer feu a l'Olleria tot parlant de les tres habitants més famoses d'aquell poblat palestí, Maria Magdalena les tres, i com es rigué quan a la fi, algú ens preguntà a ell i a mi (que presentava l'acte) què hi havia de veritat en aquelles històries d'àngels, dimonis i còdex lleonardians... Hi ha res no cert? Hi ha res cert? Hi ha res? Ni queda Magdala (Sinaí)... Però "mera" com ha eixit de fermós el germà PepeToni...



I en aquestes coses, com no, cal també que participe altre bon home (no càtar, de moment), el senyor Barranco, a qui agrairé efusivament i per molt de temps que hores més tard, enmig d'una festa gastronòmica aljamàtica inesperada, després que dos "ínclits" ontinyentins tingueren a bé rebaixar personalment, i laboral, a simple "festerola" a un servidor, m'animara amb el record als Herois de Suvla tot deixant-nos entonar en comandeta el Vals de Matilda ditxós...


Ostres...! I com oblidar la participació efectiva i efusiva el personatge més creatiu i iconoclasta de Bocairent sencer? El senyor Antoni Cabanes, amb aquella veu profunda que el fa actuar com a rapsode amb tanta solvència com passió hi posa, s'hi esmerçà en deixar constància del just i necessari del magdalenisme celest aquest...



  "Amplitud, sobreietat i lluminositat enmig de tanta
barraca
  Una casa amb espais amplis, sobris i lluminosos

                 Disciplina mental; Jugada mestra
                 Estèrils circumloquis

   Si no es fan trampes el joc és la manera més honrada 
de guanyar-se la vida
   Deu ser un reaccionari perquè quan era petit pensava
que Spencer Tracy era un reaccionari?

              Funeral celest: Travessar el bard

   Li encanten les esquiadores abans de fer el salt
cap a l'eslàlom
   Què bevien els bevedors de cinquanta anys als anys 
cinquanta?"



Per a dir tanta cosa, no hi havia espai suficient, ni temps tampoc. D'ací la música i l'apedaçat dels discursos, honrats tots ells, honradors. El llibre, Magdala (Tikdabra), s'ho mereix. Jo no l'he volgut acabar. Vaig començar pel pròleg i la cosa em va matar. Ja podia ser obert i encisador d'imatges i coherent en la bellesa de la bestiesa referida a cada plana que, en haver començat pel pròleg, m'he maleït. Però com deia aquell, el Quico Polaina (Paco Pantano), "no hay mal que por bien no venga", així jo, en tindre un temps necessàriament tranquil per enfilar la fi de "Magdala" (Etiòpia), seré ben feliç, perquè m'estava agradant sobremanera la forma de racontar del senyor Torró. I si és llegit per misser Cabanes..., quasi res, diu el paperet...!



"Rebentar gintònics sobre els caps de l'enemic
no és solució de res".

Ah, i ací teniu una foto meua entre el públic assistent a l'acte...



"La gent civilitzada ha de preocupar-se abans del que passa al món, i després del que passa al país: Càstigs infamants als infants de pares infames".



Amb un poc de sucre musical, la píndola poètica que ens dan no és que passe millor, no. És que t'amorraries al botellot per beure't tot el xarop d'un glop. Així em plau definir tot allò que tan estretament, tu ja m'entens, vam poder viure en aquesta presentació representada.

"L'Etna és com el fumeral d'una central nuclear
Sembla que hi ha dues eixides de gasos (O diguem
-ne reactors) Com a Cofrents; Però sembla que només
hi ha un cràter; El fum es barreja amb un núvol,
o el mateix fum provoca un núvol; hi abunden
aquells arbusts japonesos (Pudentes, estúpidament
diria o crec que en diuen), tan comuns als marges
de camins i carreteres de Tiny Town; És complicat,
tenir una continuïtat (I no trair les expectatives):
Resistir; En resta el coratge, l'ogull,  malgrat
impediments, valor: No n'hi ha prou; Sembla que
l'Etna fa fum; Fuma o fumeja; Però no fuma crac
L'àvi sí que en fuma, de crac; L'avi va deixar 
de fumar montecristos fa un temps que no sabria
determinar amb exactitud"



Magdala (la Vall de la Terra Blanxa), al cap i a la fi, menteix Sergi Torró, no està tan lluny de Catània ni tan prop com ell pensa a Bagdad. Magdala, si estirem pels ous com succeeix amb el senyor que es torça de dolor a la portada, és un barri desfet d'Ontinyent mateix. Allí on confluïen històricament la capella de Santa Maria Magdalena i la Casa del Públic, propietada i mantesa per la mateixa Sala ontinyentina (lloat sia Déu). I era d'allí on, de tant en tant en ocasions de solemnitat provada, sortien aquelles cançonelles, musiqueries dansades i crits i clams coitals que impedien celebrar convenientment Nostre Senyor i sos oficis a la plebania mateixa. Coses de regalls històrics que només passen a Tiny Town mateix...




I que no se t'ocòrrega llegir-te mai primer el pròleg. Els pròlegs aquestos són pel final exacte, quan ja t'has congraciat amb el tot plegat i vé el catedràtic de torn a desmuntar-te'l. Ací no passa exàctament açò, que el senyor Lluís Roda ho fa ben fet. Però aquest ben fet tan fet és una autèntica tesi analítica que t'escalfa les gónades fins el punt de fer-te perdre l'oremus si davant te'l lliges. Fes cas al meu foc amic, te'l mires després i et completa mancances, aclareix percaçaments i exhalta el senyor Torró que si s'ho arriba a creure, caldrà "crompar" uns ferros d'aquells amb què s'hi puja la nostra patrona única i canònica al seu cambril entre passades d'encensos varis...



Acabe amb aquesta foto del senyor Torró imitant un altre valencià il·lustre, Vicent Ferrer i Miquel, tot remerciant-li la benevolència que té amb aquest descregut de massa coses.
A tu, el què et dic és que ja tardes en adquirir un exemplar de Magdala. Serà un llibre important en la trajectòria del senyor Torró; ara mateix, jo ja el trobe imprescindible i això que no me l'he acabat de cruspir. "Magdala"(Baikonur), de Sergi Torró i editat pel Petit Editor.

I gràcies, senyor Torró, per haver acabat la seua intervenció presentatorial amb la lectura d'aquest fragment d'Evangeli magdaleniense... Va posar el punt exacte de bogeria emocional que requeria acte i obra. Em creuran desfilagarçat però sóc just. És potent i feral, com pertoca.

Vols saber de què va el llibre després de tant despotricar meu? Doncs fes com diu el senyó Sergi Torró: compra-te'l!

dijous, 20 d’abril de 2017

A la processó de la Mare de Déu (del Miracle...)


Cocentaina, a dimecres dèneu d'abril de 2017. Dia de la Mare de Déu del Miracle.

Estimada Pepa.
Com que sempre em dius que tenim un País preciós i que té encara massa coses encara per descobrir-te, i malgrat que estic de vacances, vaig a contar-te una processó que segur que no coneixes, la de la Mare de Déu del Miracle, patrona de Cocentaina (i de Relleu i Rafelbunyol...). Jo, hi procure baixar, i baixe, sempre que puc. Tant a aquesta desfilada com també a la vespra, a l'encesa de les vint-i-set alimares o fogueretes al Pla del Palau, que simbolitzen les tantes llàgrimes de sang que aparegueren sobre el rostre d'aquesta icona del temps de Bizanci, en el matí del dia 19 d'abril de 1520, prompte farà cinc-cents anys...

És molt interessant la història de la imatge i te la contaré apart i no ací, que no és lloc... Fes-te la idea que succeí el portent en els dies tan foscos de l'inici de la Guerra de les Germanies, just quan les viles valencianes estaven més roentes amb la classe nobiliaria i els interesos nobiliaris més tensos. Amb els agermanats imposant representats seus entre jurats i magistratures en diverses poblacions i el rei Carles preparant la seua coronació com a emperador, tot apuntava a una contesa civil immediata. I ves per on, en la capella d'un dels nobles reialistes més importants i rics, el Comte de Cocentaina, una Marededéu vella comença a suar i a plorar sang... El miracle, amb acta notarial, fou pres interessadament com avís del què podria passar i acabà passant... Però fora i lluny de les interpretacions polítiques, el fet popular abraçà del tot la novella advocació i la pujà a estima preciosa per part d'un tothom unànime. Així, la "Mareta", que és com se l'aclama a Cocentaina, és tinguda per uns i per altres com un factor únic d'autoreconeixement social, com a símbol indiscutit d'un poble que, apartat dels fastos i protocols que alguns insisteixen a dedicar-li, la té veritablement present en la quotidianitat de l'anar anant cada dia. Potser per això, perquè nomena diverses familiars a les qui m'estime, començant per la meua padrina, i perquè em sé més socarrat que si hagués nascut al terme de la Vila Comtal, li guarde tant de respecte; pel respecte mateix que se li té.



La processó és una més de les que els pobles valencians dediquen a les seues figures patronals. Baiard enorme, solemnitat voluntariosa, guirigai infantil (i no tan infantil...), música remarcable, gent que ven el fem per lluir tal com margallons i, sobretot, una munió de dones vestides amb el que es té com el vestit propi d'aquesta contrada, amb uns mantons preciosos i cridaners, amb dibuixos d'aquells de catxmir que diuen, on predominen, ves per on, els colors ataronjats. 




La processó ix i torna des de l'església de l'Assumpció, Santa Maria o la Vila per tothom. I és encapçalada pels dolçainers i tabaleters del Mal Passet... Jo no sé enguany què els ha passat a tots els músics que, apartant-se de buscar i trobar, com solen fer, partitures novedoses o brillants, s'han quedat amb allò més clàssic, i l'han encertada del tot! La "Muixeranga" amb què obria Mal Passet ha estat tan ben interpretada que posava els pèls de l'ànima en alt conduïa les llàgrimes als ulls... Quina veritable meravella...!




Els músics de la "Unió", que anaven al mig de la processó enguany, m'han arribat molt endins amb el "Mektub" preciós, i l'"Ateneu" que tancava l'acte acompanyant amb "Mater Mea" la Marededéu, una rectoria bastant despistada i el plenari municipal en "perfecte" estat de revista postural (només cal buscar a facebook els selfies que han publicat)..., això, que els músics han estat el millor de la desfilada.




No són les nostres processons serioses, ni cal que ho siguen, més que res perquè no serien les nostres. Jo m'he posat en el lloc més estret del recorregut, paradoxalment el "Carrer Major", vora l'antiga porta de Xàtiva o de l'Àngel Custodi, per lluir de càmera, i això era un no parar de xarrera, salutacions, gent passant..., una alegria de viure apegalosa i bonica que ja saps que m'atrapa.

Així i tot, em perd fer fotos a la gent quan passa, sobretot si van habillats amb els tan bonics faldons i saragüells, amb aquelles monteretes, els xiquets, amb la imatge de la Marededéu envoltada de flors... Igual et trobes dones vestides de manera puntillosíssima, amb venerables mantons posats amb molta gràcia sobre els cabells, com..., millor que ho deixem estar, que la barbaritat que anava a soltar era de les... Veus? Per això no m'agrada escriure sabent que em llig tanta gent; hi ha coses que, si les escrivira, em reportarien querelles. Les xafarderies, te les contaré en directe...



Doncs sí, estic segur que els mantons t'han agradat... No m'extranya. El conjunt que conformen és lluït del tot. Haver-me criat des de menut estimant-me aquesta forma de vestir me la segueix fent preciosa a hores d'ara... El tòpic del típic potser. La resta de realitats, xica, com arreu del món, van com van...




Ah!, altra de les característiques processionals contestanes... Els comunionants de l'any solen ser els portadors d'un seguit de banderes que desfilen com a estol alegre i obligatòriament desorganitzat, cridaner, anàrquic i preciós. Sobre els llenços hi ha pintats des dels símbols litànics marians a elements heràldics. Jo sempre els espere perquè em trasmeten això mateix, un moviment de simpatia que t'alça l'ànim...



I sobretot, sobretot, no puc deixar de nomenar els personatges més esperats que apareixen davant el baiard, i que m'han costat de fotografiar perquè enguany anaven precedits-envoltats-seguits d'un rectorot jovenet que pretenia aparéixer a totes les imatges que s'hi registraren. Són els xiquets i la xiqueta que representen el mossén, el fill del Comte i  la seua muller, protagonistes del vell miracle. Els vestits solen ser d'allò més bonics... Recordes que els tinc entre les figuretes del meu betlem? Són de les que més m'estime...



Doncs res, Pepa. Espere haver-te explicat el seguici de manera entenedora i no massa avorrida. A veure si a l'any que ve t'animes i m'acompanyes. Estic ben segur que et complauria, la senzillesa encara fa atractiva la desfilada, lluny de tot el boat i l'espectacularitat que transformen i banalitzen tants i tants actes hui en dia...
A més, en directe, a més de quedar-te parada amb la bellesa del baiard processional, igual podries arribar a pillar perquè la Mare de Déu del Miracle és el què és, i és el seu poble...