.

.
"Llegó con tres heridas:/ la del amor,/ la de la muerte/, la de la vida.
Con tres heridas viene:/ la de la vida,/ la del amor,/ la de la muerte.
Con tres heridas yo:/ la de la vida,/ la de la muerte/ la del amor".

Miguel Hernández Gilabert.
.


.

.

dimarts, 28 de març de 2017

Miguel


Totes les imatges que acompanyen aquest article són fotografies pròpies tretes el mes de maig de 2013 al barri de San Isidro d'Oriola, dels murals magnífics en homenatge a Miguel.




Ontinyent, a dimarts vint-i-huit de març de 2017.

Els primers poemes que, de ben petit, vaig aprendre de memòria foren "Anoche cuando dormía" d'Antonio Machado, i "Andaluces de Jaén", de Miguel Hernández. 




Justament Machado i Hernández em foren el primer exemple de bellesa literària..., i de que la bellesa literària no du a una vida massa feliç...! Que hi ha patiment darrere d'allò bell...

Jo anava empapant-me a tall d'esponja de tot el què m'envoltava que a casa era, però poc; però a casa de ma tia Mila era molt, massa i amb creixences... Que si Raimon, que si Llach amunt i avall (vaig caure rendit d'amor per ell en escoltar per primera vegada el "Verges 50), Aute, Paco Ibáñez, Víctor Jara, Labordeta, Maria del Mar Bonet (el "Què volen aquesta gent" és la primera cançó que recorde que em fera plorar...), el Sifoner, Joan Baptista Humet, Paco Muñoz (no serà el "Què vos passa valencians" la primera cançó que jo cantara?), Ovidi Montllor (Teresa, Teresa, Teresa...). Tot allò que no escoltava als seus vinils, m'ho enduia a casa a base de cintes gravades que oïa i oïa... Aquests dies n'he trobat unes quantes en regirar casa. També he trobat les meues primeres lectures escolars. Escolta, de categoria! Quines històries més boniques em feien llegir..., amb raó m'agradava tant... Això sí, totes elles, variades i moralitzants, des d'una perspectiva editorial cristiana i pemànica... No he trobat rastre de Machado ni Hernández. Aquests, em vingueren de casa.



Machado va morir fugint de la guerra que havia dut al iaio a la presó i que, vaig saber massa prompte, havia fet desaparéixer un tio Pepe i un tio Crescencio. Va passar els Pirineus amb sa mare tan malalt que arribà al primer poble francés i allí es va morir, aquell mestre tan bo, lluny de sa casa, però no tan lluny perquè en aquell poble parlen valencià, no? Les dues vegades que he estat davant la tomba seua, emocionadíssim, a Cotlliure (quin nom més bonic per una vila tan repreciosa), el primeret que m'eixí és dir-li en veu alta l'"Anoche cuando dormía"...



Miguel Hernández era diferent. De xiquet fou pastor, com mon pare. Era valencià, d'Oriola, i escrivia en la llengua de mon pare que s'equivocava en escriure el meu nom perquè no havia anat massa a l'escola. 
Agafava Miguel —perquè l'Hernàndez em caia com ha caigut sempre per a tanta gent—, llibres i els llegia, i lluità en el bàndol nostre i va perdre com perdé el iaio i el besavi de Fuertescusa, Pantaleón.... I llavors, el tancaren en la presó i ell tenia un xiquet xicotet a qui li dedicà unes bressoles diguent-li que menjara l'únic que hi havia per casa, cebes, perquè calia créixer, i mira jo si tenia menjar i no volia i no volia... 



I no vaig poder entendre mai com aquell ésser lluminós que escrivia les coses més senzilles que escrivia i jo provava d'entendre, va ser tancat en lloc fosc, com fou privat de la llibertat, de l'aire, dels paisatges i de la família, i van deixar-lo morir. La crueldat humana se'm feu patent a través de Miguel, a través de Miguel i de les meues pobretes companyes d'escola que havien fugit d'un animal que matava tothom allà a Xile... Saps?, encara no puc entendre-ho. 



A Miguel, l'assassinaren, com cantaven Al Tall d'altre Miquel alacantí, Grau. ¿Com aquells rectorots que manaven van deixar que es podriren els pulmons d'un home que escrivia coses tan cèliques...?, i no entenc com els seus néts, els dels rectors ideòlegs i els dels malfactors que deien obeir ordres, encara fan homenatges ara mateix, amb glamur, politicastres i brillantina casposa, que fa setanta-cinc anys que me'l sebolliren... A un xiquet que no tenia més que espardenyes d'espart foradades en les quals els Reis de l'Orient mai no deixaren cap regal, de qui son pare renegà, com gairebé tota la ciutat sotànica i satànica —que diuen—, només saber de la mort, i abans encara... No ho entenc. 





Per això i per molts aixòs, hui vaig a vestir-me de negre, que fa l'aniversari del compte redó. 
Però no d'un negre de dol sinó llumínic... Estic cercant la samarreta que Maribel i Voro van estampar al meu anterior i estimadíssim institut, el Miguel Hernández de Bigastro, amb aquell poema del glú, glú, glú... ("En cuclillas ordeño"). Així vull eixir jo al carrer per reivindicar la vida i aquella bellesa que vaig entendre de menut. Per estimar Miguel.



I hui, recordaré la claredat extraordinària del barri de San Isidro ravalotxer d'Oriola, closa amb una èpica tronada de raigs sense finals i pluja ventolera; com me l'explicava Kikelín tot pintat de manera extraordinària amb l'imatgeria del poeta cabrer, que de cabrer tenia més aviat poc, i era humà, i li agradaven les dones, i tindre amics, i la vida i llegir i fer-se un nom i créixer..., pecats d'allò més venialment corrents, que era persona abans que no mite... Recordaré aquella vegada que més a fondo m'ha arribat l'"Elegía" famosa, i que tantes vegades he nomenat aquests dies, dita pel company Marín... I com m'he quedat algunes vegades a la porta tancada de la casa oriolenca... I recordaré el meu primer poema, en castellà i a imitació d'aquells tan senzills que jo entenia i m'agradaven tant i no sé d'on em vaig treure, perquè ma mare sí que tenia un llibre impressionant de Lorca que jo també tafanejava, però Miguel... Encara recorde els mestres dient-me d'on havia copiat jo aquells versos sobre la pau, en castellà, que encara m'avergonyeixen l'ànima infantil... Tenia jo sis anys...




Mai no he visitat la tomba de Miguel.
Ploraré.




dilluns, 27 de març de 2017

Sobre el poctrellat de l'adoctrinament escolar: pobret castellà!

Al mismo nivel, mismo nivel...


Ontinyent, a dilluns vint-i-set de març de 2017.


El departament de Llengua Castellana del meu institut, el meu, i al meu parer amb bon criteri, decidí que, en el curs actual, els llibres que es seguirien en les distintes assignatures d'ESO serien els editats per "Marea verde". Entre les tantíssimes possibilitats oferides per les editorials, un massa exagerat, atesa l'obligació legal del canvi de materials, s'optà per aquest projecte fotocopiable, que estalviava diners als pares, en principi atractiu, àgil, enxarxat... Tot el barat és car, s'ha dit sempre...!, i els llibres han acabat sent avorrits, inintel·libigles, pesats, aïllats de les xarxes, inoperatius i, sobretot, ridículs... Un alumne de segon d'ESO està fent recompte dels errors i ja passa dels cent vint si no vaig errat jo ara... I no són punts i comes el què més falta sinó exemplificacions (posa els dos punts per seguir-les, i se li obliden), numeració, capitulació, errades greus en l'explicat i en els models...

Aquests dies, hem arribat a estudiar, en el curs segon d'ESO, "las lenguas de España". I ací sí que ha acabat rebentant la cosa. I no és que no hàgem vist mai un sectarisme tan atroç a l'hora d'elevar el castellà, sinó que les formes i l'argumentari són realment de vergonya aliena...

Te'n done un poc a tastar.



"El idioma español o casellano es una lengua romance del grupo ibérico. Es uno de los seis idiomas oficiales de la ONU y es la segunda lengua más hablada del mundo por el número de personas que la tienen como lengua materna"... Val, d'acord fins ara si no contem com a llengües maternes dels castellanoparlants teòrics les altres existents en el territori que ocupa. 

"El español está presente en los cinco continentes". Ah, sí? Vinga, explica'm això... "América. En Sudamérica. 19 países". D'acord, llengua oficial i més parlada. Però, i si digueres quins països són?, més que res perquè vagen sonant-los als alumnes... "En Estados Unidos es de amplio uso, siendo la segunda lengua más hablada después del inglés". Val, mentre el president Trump no es pose estupendo... "Se habla español en el estado de Nuevo México y en las ciudades de Nueva York, Los Ángeles, Chicago, Miami, Houston, San Antonio, Denver, Baltimore y Seattle"... En Nueva Yooooork, una nochebuenaaaa... El què no es parle a la capital del món... I a què vindrà tal selecció de poblacions? No es parlarà igual també a San Francisco, per dir-ne alguna altra? No sé jo què... "Islas del Caribe". Ah, clar! Quines? Cuba potser? Puerto Rico? No es contaven com a part dels 19 països aquells...? "Haití" ah, sí, una de les illes del Carib, francòfona i criolla, per a més senyes... "Hawái", vaja, què no era un dels estats dels Estats Units? Què està passant...?

Espera, que ve corba... "Europa: España, Andorra, Gibraltar". Això d'Andorra..., igual es parla més portugués per la quantitat de treballadors d'aquesta nacionalitat que hi viuen, però que jo sàpia, la llengua oficial és una altra no? I a Gibraltar? No sé què diran els "Llanitos" ni com ho diuen, no hi he estat mai, serà cosa d'investigar...

"Asia: Filipinas", seria abans, amb el tagalo i l'anglés van servits... "Israel", val que hi ha molts sefardites, una cultura admirable, però d'ací a dir que es parla castellà a l'estat que tant està fent per la resurrecció de l'hebreu... "China e Irán tienen un canal de televisión que emite en español"... I ací, ja paga la pena que canviem d'emissora... Per tindre un canal en castellà s'assegura que es parla una llengua? Aleshores els canals que tenim ací en anglés i en àrab i en francés i en... asseguren que tots nosaltres som bi-tri-penta-multilingües... Som tots Disneyparlants? Cal tenir mala idea...

"África: Marruecos", a tot el Marroc o als territoris del Riff i el Sahara ocupat? "Guinea Ecuatorial", val, com a antiga colònia. "Ciudades españolas de Ceuta i Melilla" que es tenen per africanes..., ui si els podria sentar de mal als seus habitants ser tractats tan puntillosament... "Refugiados saharauis y comunidades ecuatoguineanas de Gabón, Camerún, Negeria, Benín y Sudán del Sur", sense paraules em deixen...

"Oceanía: Isla de Pascua, islas Galápagos"... ai, que s'ho facen mirar... Indrets gairebé deshabitats de Xile i Equador... "En Nueva Zelanda y Sidney viven muchos hablantes de español". Sí senyora, i cada vegada hi ha més i més amb la quantitat de gent d'Espanya que la crisi i el malgovern estan fent emigrar per buscar-se el pa... O és tot també una estratègia perquè acabe parlant-se castellà en la Conxinxina i poder lluir... Feia falta açò? On queda el rigor...? En cap lloc, perquè llegir les principals etapes en la evolució del castellà dóna vergonya aliena, i que es considere els principals dialectes el "Canario", "Andaluz" (vinga, tota Andalusia en un mateix sac), el "Murciano" i el "Extremeño", explicat amb un "Se habla en las dos provincias extremeñas y comparte rasgos con el andaluz"... És per posar-se a plorar...



"También debemos destacar una variedad geográfica muy importante del español. Se trata del español de América"... Més que el "Canario", "Andaluz", "Murciano" i "Extremeño"? Vinga ja... "Muchos de los rasgos del español de América son los mismos que los del andaluz: seseo, yeísmo, aspiración de -s- ante consonante", què?, on?, per què?...

"También destaca el uso del pretérito perfecto simple (canté) en vez del compuesto (he cantado) y el uso muy abundante del diminutivo (ahorita, lueguito)", però..., i això és el què defineix els molts i tan variats dialectes sudamericans, molt més parlats del que es parla el castellà a tota la península?

"En algunas zonas se da un fenómeno muy peculiar", en quines? i què serà "peculiar" per a vosaltres...? "llamado voseo acompañado de la utilización especial del verbo: vos tenés". Fantàstica manera d'explicar les coses...

"Algunas palabras son diferentes (palta, choclo...)", algunes diu..., i aquestes, què volen dir? "No obstante, la comunicación entre países de habla hispana permite hablar de una comunicad de hablantes bastante homogénea"... Permite? (això de comunicad és un més dels múltiples errors del llibre...). Encara com!, perquè quan parla del català bé que solta allò de "Algunos valencianos piensan que su lengua es independiente y no la consideran un dialecto del catalan"; pren ciència..., però pren-la amb paciència

Ai el rigor... què vas a pensar del rigor d'un llibre que diu que "los dialectos más importantes del catalán son: el balear o mallorquín, el valenciano y el aranés"... Aranés, dialecte de la llengua occitana...

Fins i tot hi ha lloc per a l'humor negre. On es parla català? "Cataluña, los valles de Andorra, una franja de Aragón, Castellón, las Islas Baleares y el Reino de Valencia".
Reino de... Ves per on, i sense saber com, Castelló ha aconseguit independència...



Val a dir que el departament té clar que no, que així no es pot anar, que cal solventar les coses...

Si aquests són els de la "Marea verde", com serà la blava o la taronja...

diumenge, 26 de març de 2017

Teló Teatre aplaudeix Miguel Hernández...





Cocentaina, a dissabte vint-i-cinc de març de 2017.

Baixe cansadíssim, però baixe.

No podria consentir-me perdre'm l'homenatge que fa Teló Teatre, en el cinquanté aniversari que celebra enguany, al poeta Miguel Hernández Gilabert, a qui tant considere, que em fascina... El proper dimarts farà setanta-cinc anys que me'l van deixar morir a la presó d'Alacant, i els teatrers aquestos han volgut fer una obra a partir de la vida i la poesia del "poeta cabrer" oriolenc tot aprofitant que aquests dies s'hi celebra el Dia Mundial del Teatre també...

Baixe alegre i meravellat. I el viatge se m'acurta que és cosa de no creure: acabe de rebre hui mateix el nou disc de Blaumut, i tot el camí m'és emoció. Espere que, amb les piles tan carregades com hi arribe, l'espectacle no em faça decaure ni l'ànim ni l'esperit, que les piles aquestes, com la vida mateixa, són de les recarregables, i ves a saber què m'espera i amb quin tarannà ho empomaré...

L'espera al Teular es fa llarga. El programeta és complet i a priori fondo i dens. No m'agrada, ai las!, la sinopsi..., millor dit, no m'agrada que es diga que la poesia de Miguel "continua respirando esa hombria"..., que em sona a una projecció de masculinitat que de ben segur malinterprete jo. Potser el què es vol dir és "humanitat", "humanisme"," humà".... I em perdonaràs que ho aboque, però darrerament és que estic molt sensible amb això dels usos del llenguatge i el gènere...




Vejam què es preveu: tres personatges: el poeta, un narrador i la muller del poeta... I un fum de veus en off que provaran a ser Neruda, Gila, Buero Vallejo i Vicente Aleixandre... I recitació constant, i música en directe, i cançó, i projecció i tota una estesa de bona voluntat i de millor saber fer...




Acaba l'acte i l'acte ha acabat amb mi.

M'ha emocionat constantment, a cada moment i a cada plec de l'espectacle ofert... La musica de Moisés Olcina al saxo tenor, Jacobo Blanes a la guitarra elèctrica i René Dossin al contrabaix tanca la funció i acarona l'elenc que ix a ser aplaudit efusivament mentre saluda. Els actors treuen a escena José Miquel López que ha fet de director del projecte, mereix el meu batec de palmes. Mereix l'aplaudiment del tothom, que efectivament agraeix l'esforç i un homenatge tan original com desacomplexat, amé i rigorós... La música, deia..., ha embolcallat de manera magistral una biografia alada, inspirada, que fa important cada moment i cada paraula, cada intervenció... I el cant... Andreu Valor enllaunat m'ha deixat admirat, cosa que m'admira perquè ja saps de les meues reserves; Anselmo Martí, a qui tanta benevolença guarde, se n'ha eixit en les interpretacions; Dolo Martí, amb la "Rosario dinamitera" ha estat autèntica nitroglicerina, al·lucinant... "Mera" que la gent s'ha abocat, i merescudament, amb la joveníssima Maria Sanchis amb les "Nanas de la Cebolla"... Ai, és que tot ha estat tan i tant acorador... S'han tingut en compte tants aspectes delicats i s'ha posat tanta delicadesa en tants aspectes que toca remerciar, i ben sincerament, tots els participants en aquest rememorament preciós cap el poeta, un treball que serà llàstima si es queda en l'ara i en l'ací mateix. Al meu parer, i deixant un poc de banda la vessant emotiva, el treball fet i aconseguit mereix ser conegut i reconegut. Ben bonic seria veure'l de nou represetat en aquest any efemerídic i en indrets que puguen acostar-nos a la biografia hernandiana...



Si m'he de quedar amb alguna cosa del recitat, i ho lamente molt per la resta de recitadors, és amb l'Elegía a Ramón Sijé que ha brodat Milagro... Jugava amb avantatge en ser un text que m'erissa només en pensar-lo i sent Milagro qui és, i amb les taules que du al darrere. Vaja, al nivell del mestre Joaquín Marín que deia l'altre dia... M'ha deixat assegut a la cadira, i això que després m'ha comentat que no era la vegada que millor li havia eixit... 

Jo, m'he dedicat a explotar la meua càmera. Queda constància en el seguit de fotografies que ara mateix davallen en catarata sense paraules i com homenatge agraït als farandulers aquestos... No vull paraules més que per agrair els participants l'emoció que ens han procurat, que m'han fet créixer. Diuen que es sentirien més que satisfets si el públic acabava comprenent millor a l'home i al poeta. De veritat que poden estar-ho, de satisfets. Ho han aconseguit. Els regale les seues imatges...

Moltes gràcies a Teló Teatre per ser llamp que no s'apaga. 
Gràcies a Luis Reche, Aitor Pascual, Marga Reche, Carlos Cardona, María Terol, Andreu Valor, Antonio Flores (molt bé això del dialecte oriolà), Ana López, Andrea Juan, Saúl Santonja, la meua cosina Lara Calafat, ma tia Milagro Sellés, Anselmo Martí, Laura Cardona, Dolo Martí (quina meravella), Berta Íñiguez (amb un "Para la Libertad" que hauria emocionat el tio Paco Muñoz), maría Sanchis (bravo!), Mariola Reig (que difícil ho tenia amb un "Llegó con tres heridas" que jo tinc marcat amb la veu d'Eliseo Parra), Rafael Navarro, Ángel Pérez (que estava gelat amb tantes jaques com duia...), Gil J. Jordá, Daniel Martínez, Bruno Cortés, Rocío Briet, Paula Segura (que cada dia està més guapa i es pareix més a la guapíssima mare que té), Aitana Sanchis, Nolasca Molina, Marta Agulló, Raúl Cantó, Moisés Olcina, Jacobo Blanes, René Dossin i José Miguel López.

Vos aplaudisc de cor.






































divendres, 24 de març de 2017

"Periodisme" salvatge per fomentar odis?


Biar, a divendres vint-i-quatre de març.

Heus ací la portada d'"El Periódico de Villena" corresponent a l'edició del mes de març de 2017.

La mala bava i la pèssima intenció que supura són innegables. 

A més, és una portada irregular. Enganyosa i tot. 
Què és allò a què es diu que no? A la ciutat de València!?
No volen ser valencians els propietaris i redactors de l'empresa editora? Això és el què sembla...!

Si han volgut fer un joc de paraules amb el nom en castellà de la nostra llengua, tampoc no és massa reeixit. La fotografia subratllaria que el titular es refereix  més aviat a la ciutat que no a la llengua.

Sé perfectament que no podem jutjar tota la gent de Villena per allò que produeixen els seus mitjans de comunicació. Afortunadament! Així que, per favor, no m'agradaria escoltar-te cap exhabrupte referent als ciutadans d'aquesta bonica ciutat; podríem ofendre a gent que no ho mereix en absolut!

Millor fiquem atenció a la formalitat "periodística". Si aquesta terra nostra gojara d'una democràcia real, no estaria la portada ja denunciada davant la justícia perquè incita clarament a l'odi? I ho estaria doblement: pel contingut i pel què és. Supose que els redactors coneixeran que la fotografia amb l'estelada és un famós muntatge que aparegué l'any passat després de les darreres eleccions municipals. Fan ús, potser inconscient, d'una lamentable manipulació.
Ara bé, l'ús que fan és conscient, molt conscient, quan el què usen és la imatge precisa i exacta amb l'estelada. Què pretenen dir, que el valencià és propi d'independentistes? Que l'actual govern valencià és independentista? Que l'ús del valencià ens durà a la independència? Què més poden suggerir...? Massa agosarats...

De ben segur que s'hauran quedat satisfets, perquè en cridar l'atenció de tal manera, vendran un muntó de periòdics entre els parroquians que com ells pensen. Jo també en vull un, per guardar-lo pel futur com a exemple incontestable del destrellat social i polític que vivim i d'un "periodisme" guerracivilista que dóna carta de natura a la salvatjada partidista i, el que és pitjor, ens hi acostuma a tals pràctiques. La llengua, perseguida de nou amb argumentaris increïbles, segueix sent instrument de batalla polític per a certs sectors socials sense cap mena de vergonya; justament els qui ni l'úsen ni l'estimen.
.
Als valencianoparlants, conscients o no del tema politicoide aquest, no crec que els faça molta gràcia trobar-se amb aquesta ràbia. I de ben segur, portades com la present justifiquen a molts la necessitat real d'independitzar-se de gent com aquesta...

dimecres, 22 de març de 2017

Nanos estimats...



Cocentaina, a vint-i-dos de març de 2017. Dimecres de Mitjan Quaresma.

Després de tants anys volent i no podent passejar pel Raval, hui, pràcticament sense dinar ni descansar, me n'he vingut del treball a veure els Nanos. Tampoc no és que se'm note massa el poc dinar..., el cansament, però, és una altra cosa...

La curiositat se m'emparra, tinc ganes de veure què té preparat el veïnat per aquest dia, que en tants llocs encara és el Dia de la Vella, de la Vella Quaresma però també de la Vella i del Vell, de les Velles... Tot depenent com cada tradició ha anat desenvolupant-se una vegada deslligada de les veïnes i prenent un caire únic i diferencial. La dels Nanos de Cocentaina ha esdevingut, mira per on, una de les poquíssimes que goja de vitalitat quan, la major part d'elles, ja és només textualitat etnològica arreplegada a llibres i poc més...



Poc veïnat em trobe, però...

No em referisc a la poca gent que visita els Nanos, això ja era de suposar a l'hora que he anat. Massa gent i tot que m'he trobat! Els Nanos, m'agrada veure'ls frescos, només estrenar el dia, a la frescoreta de la primera primavera... És així com els he vist sempre, i se m'ha fet rar trobar-me'ls ja cansats, com jo, amb una llum capvespral que els feia lànguids, com si les teles, els rostres i les robes foren més bastes que d'habitud... Al matí hi ha alegria, ara, he trobat una quietud que acompanya molt els carrers del Raval...


La solitud m'ha fet fixar-me més encara en els detalls, que són ben treballats de sempre. Però eixe bon treball cal que es note obra artesana, i això no ho han perdut amb els anys... El què sí que he notat desseguida és això del poc veïnat.



Abans, puc contar que hi havia un gran nombre d'artistes al barri. Gent animosa que no dubtava en bolcar-se amb els Nanos per demanar, sobretot, un barri millor. Ja en els darrers escrits que vaig fer sobre aquesta festa comentava un comentari general: ja veurem què passa en uns anys quan aquestes magnífiques persones falten. Ja han faltat...

Han faltat i falta la seua gràcia en els ninots... Passeges i veus carrers amb cases tancades, disminuïts com a vivència quotidiana... Carrers que abans eren un bollidor d'idees i d'isetes nanàries, com el mateix carrer de la Verònica, ara a tot estirar exposen tres grups ninotaires...

I encara, els Nanos ja no els fan els veïns...



A veure... M'explique... De passar a representar crítiques veïnals, els Nanos han passat a fer crítiques comunals, i dirigides també, quan no són ja altra cosa, lloança cap algun grup social, perquè han estat els grups socials que, davant la despoblació del Raval, han salvat els Nanos...



Primer foren els col·legis els ents cridats pel poder municipal per recolzar la festa. Ara són moltes les associacions que hi participen fent el propi ninot que substitueix el tradicional o bé busca un nou àmbit, com ha passat amb el carrer de la Trinitat (el Carrer Gitanos de sempre...), amb més figures que mai... Les entitats, dansadors, dolçainers, grup de teatre..., han usat dels nanos per publicitar-se d'una manera o d'altra, la qual cosa és ben lícita. En algun cas, la crítica haurà sorprés els visitants, perquè no és la tòpica... Algunes d'elles, de les entitats dic, han sabut aprofitar l'ocasió per dir quatre coses ben dites..., ací em cal destacar la gent de la Dependència, que com veuràs entre les fotos, han mesclat agraïment amb la veritat de la seua lluita. Altres s'han limitat a dir que són molt bons... Els he passat ràpid...!


Ja veus... Fins i tot la roba ha millorat amb les noves entrades ninotaires... Ja no només es burla o critica els polítics locals o nacionals (a Rajoi el posen d'esportista ridícul i suador..., i el què es diu de Rita Barberà clama al cel, sense que es diga cap mentida...), ai pobre Errejón, infant... Ara els problemes són la brutícia dels carrers, la unió desitjada del col·legi del Bosco, que es paga molt a l'hora de llogar El Teular municipal per fer-ne ús (que diuen que caldrà fer una associació d'amics de la cultura i tal, de tant explotats com s'hi senten...). El problema ara és el bulling escolar, els amos dels gossos que tan mal es comporten en eixir a ser passejats pels seus innocents animalons... És la falta de respecte a l'emigrant...



La política estatal queda reduïda a uns quants punts de ridiculesa solemne, com han fet sempre els Nanos. Aquesta parella ideal, ben treballada, n'és un bon exemple... 


Que si tot està ple de rates i cal que el xiquet cride el flautista de Hamelín i tal... tot al voltant d'una sobretaula presidida pel cafenet d'immemorial.




 Els personatges continuen sent senzills, de robes belles i usables per a aquests menesters, junt a perruques i cares pintades, amb més perfecció o menys, fins i tot he pogut veure fotografies de rostres impresos sobre tela. Jo em quede amb els més senzills, però trambé treballats, de les cares ben pintades de gent que es vol popular, veïna del barri que, hui, rep la pràctica totalitat de les visites que es comptaran a l'any sencer...


 El problema és que no podem pagar la llum per més que tota la família es pose a bufar el molinet...



Au cap amunt, que hi ha molt que veure en aquesta vespradeta càlida de primavera acabada d'encetar...
Vas mirant, vas llegint de l'enginy dels autors... Un repàs catàrtic a un seguit de realitats que pot bén desbravar qui la solta en fer-la i que deu ser difícil d'entomar en el cas dels responsables d'allò criticat...



Perquè de veritats se'n diuen. Suaus, això sí, però fermes
A no ser que sigues dels Nanos en què tot està bé i quina funció tan bonica que fa aquella o aquella altra entitat i que coincideix en els autors dels mateixos...

I també estan les lloances "naturals"... No sé el perquè però la ràdio, Ràdio Cocentaina, sempre se n'endú de bones. M'ha agradat molt la crítica que s'ha fet amb els 58 graons que cal pujar per entrar als estudis atés que qui mana no cedeix ni aconsegueix altre indret...



Les lloances a la tradició pròpia són també continuades, i és un fet que cal valorar realment... Perquè també hi ha la cara contrària. La de la deixadesa d'alguns costums i la turistització que sembla, pel què conten els Nanos, no està massa ben feta al poble dels Socarrats, on et pots morir de sed, insisteixen, un diumenge en trobar-t'ho tot tancat...




Alguns ninots resulten tan tendres..

Altres, contràriament, semblen tan sols i desgraciats, com aquest pobre de solemnitat que demana només acollença i menjar, i a qui l'ensaïmada que li han deixat se li ha omplert de formigues que sembla una escena d'Un chien andalou... Surrealista del tot!



Ara resulta que els Nanos dels grups de danses demanen balladors mascles... Home, com ha passat tota la vida! No són els Nanos moderns i antics a l'hora...!



I clar, sempre cal que estiga la punxa quotidiana contra els alcoians i Alcoi... Com si a Cocentaina no et saberen cardar el monyo... Ah, o és que vols el tradicional "cardat alcoià"... Doncs no podràs, perquè la companyia local-tradicional de transports de línia fa el què vol, diu aquesta senyora envermellida...


I apareixen el racisme, la burrocratització dels professors... No els fan ara les escoles, els Nanos? Doncs com no vols que apareguen problemes escolars? I ara que han tornat a retardar el reagrupament de les dues parts del Bosco... Com és de difícil pels Nanos i els no tant Nanos confiar amb els polits...






Molta cara tristas nanística he trobat enguany, i algunes de ben boniques per la seua senzillesa..




I sempre s'hi dóna el cas de saber qui és més Nano...!





I vas caminant, i vas veient com cada vegada hi ha més gent... (fins a ma tia Conxi que m'he trobat passejant...!) trencant positivament la quietud d'aquests carrers mansois, vellets, terriblement enamoradors...



No sé jo... Veritat que han tret molt extranya a l'alcaldessa enguany?



Ah, els Nanos que reivindiquen tot allò de la Dependència... M'ha impressionat el seu text. Tots podem ser Dependents algun dia... Massa portes tancades, barrades, enrejolades cal tirar encara...




Entre les crítiques als amos dels gossos per la brutícia i a les eternes obres del Passeig, era d'esperarque algú mesclara els dos temes... Això de la "Patrulla Socarra-ina", m'ha encantat!!!!



 Iep! I els de Teló Teatre anunciant que fan cinquanta anys i que el món de la cultura també té els seus problemes, sobretot els pecuniàris, com qualsevol món dels què ens envolten...



I la censura, i la llei mordassa...


 I el gihadisme també, que resulta que a Cocentaina, enguany, s'ha pillat xanxullatges tèxtils per al exèrcits de l'Estat Islàmic i tot això... Si és que passa cada cosa, xica, si tu saberes... Els Nanos, com que ho saben tot, ho xarren també, si no els tapen la boca, és clar...



 I com estem de satisfets amb tot allò que fem, els Socarrats..., he, he, he... Si fins i tot l'slogan turístic és divertit... No havia jo vist entre els Nanos mai crítica al turisme... Serà cosa de seguir l'evolució del tema...


I res, que acabem i es fa tard, que demà treballem i és hora que els Nanos descansen. Ausades la currada que m'he pegat penjant totes aquestes imatges... No em dol la suada, no... M'agradaria tant que, entre tanta fotografia com he penjat, pogueres captar un poquet de l'essència tan bonica que per a mi té aquesta festeta tan animosa com participativa. Un espai de llibertat necessari transgressor i feliç. Que siguen molts els anys que puga seguir viu i amb creixences. I moltes gràcies a totes i a tots els qui fan possible tanta preciositat vivaç...