.


.

.

.

.

.

.

dimarts, 23 de gener de 2018

A la Fira Renaixentista de Llombai...


Ontinyent, a dimarts vint-i-tres de gener de 2018.

El fet d'haver-me aficionat a acudir a la Fira Renaixentista de Llombai m'ha sorprés a mi mateix. En les dues darreres edicions vaig eixir-me'n ben satisfet del cap d'aquell marquesat, i carregat de coses ben abellidores. Potser per la mateixa repetició, a més del cansament acumulat durant aquestes setmanes per un servidor, encara amb el braç desfondat, m'han fet pensar que, potser, no és tan bona idea això de pensar de tornar immediatament.




Un riu de gent, un riu de gent... I tant que tan publicitària convocatòria atraurà rius de gent. Però això mateix la fa malalta d'un èxit merescut, però que sobrepassa i de lluny l'organització mateixa. Sí, s'està apostant per la quantitat, però, i les qualitats que feien d'aquest mercat una cita distinta?



Les paradetes més o menys artesanes sumen altres de banals a les vores, i tot és posar assuts al fluir de tanta gent, amb els colls de botella propis de l'estretor sobrecarregats de parades... L'entrada des dels Alcalans, per exemple, s'encetava amb una parada d'aus de presa que, de tan ampla, impedia del tot pas i observació.


I el recluir els animals de granja en l'antiga plaça del Nelo tot deixant un espai tan minúscul pel pas dels vianants visitants... Sé que és difícil d'organitzar aquest enorme sidral, però m'havia encantat amb la formalitat dels anys anteriors. Aquesta vegada m'ha costat avançar, m'ha costat vore, i he acabat sense firar-me absoltuament res...


I això que, visualment, he disfrutat d'allò més. La mostra, aquestes fotografies que acompanyen el poc que puc dir. El cansament aquest que et deia no em deixa contar-te els colors, les brafades de dolçor i d'amarg que el vent ferm anava escampant entre les parades, les converses amb els uns i els altres que anàvem trobant, l'extrema calor pel gener en què estem...


Jo duia la càmera de costat, tal i com els tendons de la monyica em permetien, sense força. A cada moment que trobava alguna cosa bella, molt de to, massa textura, jo que m'esforçava a capturar-les totes...


Per això tants detalls, necessaris en tan magna fira i guirigall. I totes les que ací, per espai i per temps, no han pogut cabre...


Com és costum, poc hem deixat per veure...


Però com que de novetats poques en trobàrem, i de les actuacions previstes amb poques, cap, hi coincidírem, és només dels productes oferits a la fira que puc ara recontar...





I de l'espai que acull la mostra, que sempre és càlid, i bonic, i et va sorprenent a cada poc. Llombai és ben bonic, i així engalanat, es fa llera per la que abelliria passejar en matins de fira sense tanta riuada...






Acabem esgotats.
Sort que ens refarà l'arròs que Paco està cuinant a Real.
I en reposar, la d'històries que compartirem encara, a tall de postres que culminen en bé aquest passeig volgut renaixentista.



Un riu...


dilluns, 22 de gener de 2018

I és que adore la festa del Rei Pàixaro...



Ontinyent, a dilluns vint-i-dos de gener de 2018.

I el dissabte, vaig tornar a pujar a Biar, per viure el vol del Rei Pàixaro (o Pàixero...).
Mentre arribava, com sempre per la carreteriua del Camp de Mirra, per trobar-me front el tòpic de la vista tan bella de l'encimbellat castell, anava cantant-me la cançonella que dansen els Homes Ocell, els patges de sa majestat burlesca. De nou aquest acte tan recontrasenzill, i simbòlicament tan ple, i històrica, i tan plàstic en el visual... 

Vaig començar fa molts anys a estimar-me Biar a través de la bellesa de la cavalcada passeriana, aquell dia del què tantes vegades faig memòria, quan desconeixedor de la tanta càrrega que passeja aquell cavall arrossegat pels "asemileros", vaig embaladir-me al pas dels fatxos i la comitiva per sota l'arc de l'ermita de Sant Roc. Justament l'escena que, enguany, he volgut reproduir a casa meua, al meu betlem, en alabança del poble que m'ha acollit com a cap altre lloc ho han fet... 


En parlar, en escoltar el què em volen contar, un nombre ample de gents insisteixen en la historiografia oficialitzada. Que si el Rei Pàixaro ve d'un recaptador d'impostos i tal... Jo anote mentalment cada to de veu que em raconta la historieta llegendària. I em somric... Açò va molt més enllà del què em conteu i no sabem realment el preciosisme que tenim entre mans, no...


Jo estic més amb el venerat amic Àlvar Monferrer, quan relaciona tot aquest fenòmen antic passarístic amb els Regnats de Folls del Maestrat, comú amb l'Aragó i Castella i que veig heretat més en les formes dansadores i organitzatives dels Folls d'Ibi i, ací a Biar, en els recentment recuperats Balls del Jesús. I sobretot dels Ajuntaments de Farsa, perduts a Biar però conservats al Campet veí, en què els més esbojarrats de cada vila prenien el poder en un temps propi hivernenc, no sempre a la vora del dia dels Innocents, i recaptaven de manera estrafolària. Molts d'aquests Ajuntaments no eren consistoris burlers sinó corts d'un personatge carnestoltenc d'alta nissaga nobiliària, habitualment reis. Sempre hem estat terra de Reis, des dels d'Orient que representem en la més gran mentida comunal, tan tendra però mentida, que la nostra societat ha sabut mantenir en benefici de la il·lusió i de la indústria que s'hi relaciona, a les tantes figures reials que representem entre els Gegants festius... Aquests del Carnestoltes en foren molts i encara hi queda memòria, perquè les festes arribaren aprendre, estiguen ells vius encara o no, el seu nom.... Són el Rei Bufarra, de les Alqueries, el Rei de Miques d'Artana, el Rei Bonet de la Vall d'Uixó, l'Alcalde Porreta de Betxí, el Rey Roso de Torralba del Pinar, el Rey Herodes de Matet, el Rey de los Mancebos d'Algímia de Almonacid, l'Alcalde Chinchilla de Sot de Chera...




Uns personatges de senzillesa extrema, aïllats en pobles apartats de les vies principals de comunicació i per tant, conservats a tall de relíquia, però també com orgull comunal, per més que el seu caràcter festiu i boig els apartara de l'ortodòxia social, cosa que generà sobre ells molta incomprensió de part de les societats poblanes. Aquest rebuig acabà amb molts d'ells. Altres, denostats també sovint, en unir-se a altres celebracions, es pugueren mantindre amb major o menor salut social. En alguns casos, el seu manteniment es vegé com a molt necessari, per convenient. Es van fer necessaris pels beneficis econòmics que aportaven a diverses institucions (sovint clericals) a partir dels guanys que s'aconseguien en les diferents subhastes, encants i acaptes que amb ells es relacionaven.



Tot plegat, i ves per on, s'ha heretat en les actuals formes biarudes. A més, la bellesa de la població, la intensitat dels moments que desplega l'acte (l'inici amb el so de la "Muixeranga" és realment bonic), i la vistositat dels elements que s'hi acumulen (els vestits, la dansa, els increïbles fatxos, les fogueres tan unides a l'obsequiositat pública popular...), fan d'aquesta cavalcada una fita sociocultural, festiva i turística que mereixeria una major atenció. I a això cal sumar la cordada posterior i els actes del dia de sant Antoni a l'endemà, quan torna a desfilar la comitiva passariana amb la tanta gent que du a beneir mascotes, fet que ha salvat arreu la festa santantònica, però que a Biar encara no ha pogut recuperar convenientment ni plena la seua famosa cavallada antiga... La replega amb les posts de productes per a la subhasta i la rifa de les saques de farina amb què acaba la festa també són elements distintius; no de diferenciació xovinista, no. Parle d'altre tipus de distinció ací. Més espritual...




El fet que el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana i el senyor President de les Corts valencianes hagen acompanyat enguany la comitiva darrere d'aquest rei de burla erigit en símbol de tot un poble pot fer molt per a la pujada d'una festa que mereix molt respecte i, sobretot, ser coneguda arreu del territori valencià.


Aquest, i ja t'ho he escrit moltes vegades, és un dels grans defectes dels nostres pobles que, si em deixes, personificaré en els seus organitzadors festius i representants polítics. 

Es tracta d'una miopia molt estesa en el temps aquest en què tot es veu i tot es coneix, i només viu allò que és motiu de campanya publicitària en els territoris globalitzadors de la comunicació immediata. No saben publicitar, o no volen o no poden o no tenen ni idea de per on tirar... En aquests dies hem sigut testimonis de la més ridícula publicitació turística a través de festes descontextualitzades al voltant de la fira de turisme Fitur de Madrid, amb bastants pobles que no només no veuen com és de folla (per inconnexa, banal o irreal) la seua programació i representació sinó que encara la tenen a vacu orgull patri els uns i com a pagament de favors i interés propagandístic els més... M'ha vingut molt el pensar en el tema aquest. A Biar no li cal tal postureig perquè la festa és al carrer i mou tot el poble, és certa i vital. Però no es comunica... 

I això em dol, perquè continue pensant que pels tresors històrics i etnològics que guarda la tanta i tan distinta tradició que atresora el poble, amb tot ben explicat i dit, Biar arribaria a ser un veritable joiell patrimonial de tots els valencians. Ja ho és, però em toca insistir de nou, no sabem el què tenim entre les mans, i els qui ho sospitem, ens posem les mans al cap davant les possibilitats perdudes. Possibilitats que no només passen pel tema d'atracció turística i cultural i tal, sinó per la mateixa consolidació de les pròpies festes i costumari...



Potser va sent hora que els responsables hi reflexionen i aprenguen que la comunicació no és només la cobertura d'una televisió local amb els seus tòpics (que sovint retraten les mateixes incapacitats dels polítics a entrevistar per força i tal...), o la realització de vídeos que no arribaran a cap banda i pàgines web que no funcionaran mai... Saps com se't queda la cara, i l'ànim, quan comproves que a un centre de cultura viva, creativa i formacional com és el meu institut no arriba ni un cartell ni un fullet explicatiu d'aquesta festa? Quan veus que alguna institució cultural comarcana edita una cosa tan senzilla com un calendari comunitari i no hi arriba cap exemplar a l'Institut? Que ens haja costat anys i perfavors que ens facen arribar cartells i textos publicats d'alguna de les més interessants festes que s'hi organitzen en els nostres pobles? I a fe que els resultats són bons!, bé que ho demostra el treball que s'està fent encara al voltant del poeta beneixamut Pastor Aicart en el seu recent centenari o la inclusió entre les lectures de Batxillerat del Tractat d'Almisrà... 



Molta feina i poca gent per organitzar? Segurament. Desaprofitament absolut dels canals existents per a la difusió?, i tant que sí. 
Encara estem, però, a temps de reconduir les coses perquè els camins i les voluntats sé que es troben. Els he vist quan parlàvem a classe d'aquesta festa, estupefactes perquè jo vinguera a viure-la cada any i des de, per a ells, tan lluny. I tu tens al teu betlem una figureta del Rei? Sí, i del palafrener i dels Homes Ocell... Què vos extranya? Val molt la vostra festa... I els veïa en els ulls de les meues i els meus alumnes en trobar-me'ls en la cercavila, orgullosos d'una cosa que fa vindre, i córrer amunt i avall fent fotos, el seu professor. Una cosa de la quan només coneixen els tòpics però que en ells desperta una curiositat i una mena de satisfacció grupal que els feia unir-se, com m'unisc jo, als vítols a sant Antoni.




               Fatxos avant!


Al Rei Pàixaro.


      Sigueu vingut, Senyor, amb bé i amb goig;
      cep sobirà recaptador d’estels
      a lloms d’hivern barbat de cotompèls;
      volteig fecund d’alé solemne i boig
      que ens beneeix, sent de bondats estoig,
      tot saludant la nit d’herbes i mels
      i encenent focs d’espurnejars fidels
      al tou costum i al seny daural i roig.

      En ser lliberts pel joc enfarinat
      el bo i el mal dansen en voleiada
      d’homes ocell que encanten voluntat
      i ensaquen sort a cada revolada.
      Fatxos avant!, i amb ànim enramat
      vítols cridem! El rei fa cavallada.

Sergi Gómez i Soler
Dia de l’arribada a Biar
del Rei Pàixero i la seua comitiva
l’any 2018.

diumenge, 21 de gener de 2018

A la Fireta santantònica de Muro, i amb tren...



Muro de l'Alcoi, a dissabte vint de gener de 2018.

Sí, eixe que veus conduint la locomotora en miniatura és el meu cosí Jaume, no et fallen els ulls. 
És un dels meus herois. 
Només per veure'l conduir la rèplica de juguet del Tren dels Anglesos, i justament en la setmana del 125 aniversari és que he baixat a Muro.

Comptant que demà baixe a la més gran de les fires aquestes, hui poc he atés les parades, poc...



I això que m'agrada passejar per la més caòtica urbanísticament de les nostres viles! 
He baixat enjorn, atenent que no sabia on havien muntat la paradeta la gent de l'Associació del Tren Alcoi-Gandia, que enguany sembla que la informació la comptagotaven. I he fet bé, perquè he aparcat a la primera i, una vegada superada la primera tanda de paradetes, les sobreres, he tret la càmera i he pogut treure alguna cosa de tot el què allí s'oferia a la vista...


La Fireta de sant Antoni de Muro m'és difícil sempre. La programació és bona, però després de les creixences de l'any passat, enguany l'he vista parca, com cansada. Potser els espectacles encara estan a l'alçada del que es pregona, només calia escoltar la música que acompanyava aquell ballet femení de voluntat medieval; admirable! I en l'auca entra enguany Urbàlia Rurana i tot! La gent disfrutarà...


Però jo, que estic molt cansat ja d'aquestes coses uniformitzades, no sé, no m'acaba de fer el pes... Camine cap a la plaça del Palau, per veure enguany com s'han empescat els animalets i els jocs infantils i quede content, el carrer buit d'activitat i la plaça que comença a bollir de gent que ni sap on va ni deixa anar, ànim de fira!
I en escoltar que va a començar el primer torneig medieval infantil de la vila de Muro, amb normes, amb participants apuntats i punts per determinades agressions, ja ni m'escandalitze... M'assec, trec la llibreta i comence a fer el meu propi torneig medieval poètic. Jo contra el meu cansament escrivint sobre l'amor cortés.... La incivilització, com avança...


És això, la nostra decadència sociocultural, el tema de conversa entre les dues oques bequinegres... En escoltar-les ofendre qualsevol ordenança de la Junta Qualificadora, perquè més faltes ortogràfiques no poden dir-se amb tals becs, prove a passejar pels carrerons no firers, per arribar prompte al lloc on, a la fi i per internet, localitze el tren.

Muro segueix fent-me olor de roba neta acabada d'estendre. Poc s'adiuen amb ell els encensos i altres artificiositats fireres. L'olor a net pròpia sempre els venç...


I sí. Arribe a la fi. I em trobe a Jaume somrient perquè es deu hui al públic. La processó, però, va per dins i és més de setmana santa que no d'altra cosa. M'he alegrat de veure jugant al que més li agrada, i bona cosa de treball comporta aquest joc de mostrar als altres i atendre els altres, i servir els altres... 
Volia jo, a més, aplaudint-li el coratge, reivindicar la importància d'allò que creus, d'allò que vols i et fa bategar... 

Li demane que m'abrace Estíbaliz i que faça un bes de part de son tio a Aiden... Tinc ganes de seure'm en pau i bonança amb ells, i amb Marc, que està rebonic de deveres. I ja m'he posat seriós... Tan seriós com Mateo quan ha vist que sa mare, la meua cosina Lara, li ha donat dos galletes a Aitana i ell només en tenia una...  Sort que s'ha distret amb el trenet com passava... 

No és cosa d'estar seriós, sinó de tenir esperança. I d'això, jo, ara mateix, i malferit com em trobe, en tinc a cabassades...


Cal que revise les meues prioritats per saber fer important el que de veritat ho és...

dissabte, 20 de gener de 2018

Abans del concert de Paco Muñoz a l'Alcúdia...




Ontinyent, a dissabte vint de gener de 2018.

Crec haver aparcat d'aquella manera, i resulta que no. Tot està bé, excepte el braç que ha estat a punt d'impedir que vinguera a l'Alcúdia. No he xafat mai el Centre de Cultura i tinc curiositat per veure les pintures de Manuel Boix. Segur que Paco té alguna anècdota bonica que contar-me...

Arribe. Molt prompte perquè mai no se sap ni es pot saber... I quan arribe, ja em trobe els músics sobre l'escenari. Vaig saludant-los amb la mà que no és, i desitjant-los un bon any de manera certament irònica, que a l'hora de sopar, quan el senyor Rentero entone el "me cago en el arbolito", tots l'acompanyem...

Jo, com puc, vaig enfocant i disparant. M'ixen coses que m'agraden...


Entre llums i ombres, m'agrade d'anar jugant...


 Tot al muntonet, aquest teatret ambulant, de tan efímer, no té temps per a l'ordre...


Hui m'ha pegat per un seguit de detalls d'aquells que vas trobant-te de la manera més inesperada...


I això, que vaig trobant pensades i passades...


Ves, qui m'havia de dir a mi que disfrutaria tant amb aquest joc...


I les persones retratades, a més d'amables, són tan grans...


Per això crec tenir tanta i tanta sort de poder-los retratar...


Ara en poder, aniré passant-los tot el material que d'ells he anat trenant als assaigs, als concerts...


És la seua una feina realment admirable, cansada, assedegada...


Em proposen aquesta foto. Quina beguda és de cadascuna de les xiques del cor?, de les Àngels d'Apa...


El senyor director. M'agrada molt aquesta imatge d'Enric Murillo...


I sí, són tres àngels..., diablescos?


Això, el director a dirigir...


I a tocar ensems...


Ahir vaig quedar convençut, per més que ja ho estava, que l'Apa és gran, molt gran...




Veus?, els detalls em perden, i les manietes aqueixes tan boniques...



Poques fotos tinc en acció d'Ina i Enric... Aquesta m'agrada també...


I de sobte, fa la seua aparició el patriarca sant Antoni (pel bastó ho dic)...


Mentre l'Apa assaja, Ricard comença a parar taula a Paco...


El "Cantaor emmascarat" ataca de nou... Estic encisat amb aquest home. No hi ha com ell...! Ai Teresa el què et vas perdre.


I aquesta foto dels micros per algú que no canta... Però que disfruta com cap altre... He, he, he...


I entre abraços i besos...

I converses calmades...


Va arribant el moment de deixar descansar l'instrumental, ja escalfat per a la partida...


Que van arribant els amics de Paco. El primer, per a la meua estupefacció, sant Manuel Boix en persona... A punt vaig estar de genollar-me i besar-li la mà... Un dels meus veritables herois!
No em vaig atrevir ni a dir pruna...






I desseguida a sopar...


Jo vaig demanar-me una llonganissa alcudiana. I no cal que fem acudits sobre el tema, val?
Ah, i ben bona que estava...


Els senyors Robles i Rentero es van enfrontar a un "xivito", que ausades món!


Els senyors Murillo encara estan esperant que els treguen el plat...


Coquetes d'arrop, els postres del senyor Ricard... Que per cert, em convidà a sopar. I jo ben agraït!


I ja estem al teatre, i a Pepa que li plouen les peticions de fotografies. He, he, he...


Au, tothom al lloc i ben sopats, excepte el senyor home, que estem esperant que isca, que només s'ha pres, com és el seu costum, un café amb llet abans de cantar...


Comencem...